La meva amiga

Aquesta tarda mentre un amic meu tenia sessió (de quimio) a l’hospital, m’he arribat a fer un cafè a casa la meva amiga-mare ( perquè es més gran que la meva mare). Li volia desitjar-li un BON ANY! i la seva alegria és tan gran al veure’m que bé paga la pena fer un petit esforç per poder gaudir de la seva companyia una estona. Estava al balancí, fent una migdiada, que la meva presència ha interromput. gairebé no s’ha mogut, perquè cada vegada li costa més, però ha tingut pressa per explicar-me que el dia de Nadal tots eren a dinar a casa, el besnét també i que li agradaria poder pujar un dia d’aquests a Montserrat a saludar a les germanes benetes... Potser el seu fill, si veu que està bé, mirarà de portar-li, encara que sigui per poca estona. Hi té tants bons records allà a la muntanya!

La meva amiga ha estat una dona ferma, valenta, que ha lluitat molt i que sap el que és sofrir i sofrir en silenci. Això que ens costa tan de fer a molts. Callar i aprendre a conviure el teu sofriment amb la teva sol·licitud i que els altres, els que tens a prop no pateixin per a tu. Al cap i a la fi hi ha dolors que només pots viure i sentir tu sol, perquè els altres observen una mateixa situació que tu però des d’una altra perspectiva i és difícil moltes vegades que entenguin l’abast del teu sofriment. Ja sé que de vegades cal compartir (?) aquest sofriment, però com es fa això? La meva amiga és un viu exemple de sofriment però alhora de superació i de mirar endavant malgrat totes les seves xacres i limitacions.

Adéu i gràcies

Aquests dies ha passat per casa un xicot argentí. De fet l’he vist poc perquè ja hi ha qui se’n ha cuidat bé. Però el cert és que demà torna a Itàlia a acabar uns treballs del master que ha estat fent i abans de marxar m’ha volgut venir a dir gràcies i adéu. I després diran que els joves no són educats,...

M’ha agradat aquesta actitud d’agraïment. De fet, de tota la gent que ha passat per casa – de tota mena i de tot arreu- només un -em sembla recordar- no va dir massa res, però la resta sempre s’han mostrat molt cordials; sobre tot aquesta gent que venia i ve de l’altre cantó del “xarxo” i no sap on anar quan arriba.

Estar agraït és una gran virtut, però acollir també es una mostra d’humanitat. Quan anant per aquest món t’has sentit acollit a casa d’un amic, alguna cosa més et fa viure aquells moments i encara més si és un lloc desconegut i on no saps com moure’t. Això em recorda just al contrari, quan lluny de casa no has trobat ningú conegut, ningú que et digui bon dia, ningú que et pregunti què tal, com estàs?

Viatjar sol i viatjar per feina, moltes vegades et porta a aquests moments de solitud: perdut en una gran ciutat i no conèixer ningú. Arribar al vespre i no tenir ningú amb qui compartir el teu dia. Entrar a l’habitació i les úniques coses que reconeixes properes són els teus papers i la teva bossa amb les quatre coses del viatge. No res més.

Per això he entès aquest xicot que no ha volgut marxar sense dir-me adéu i gràcies.

Marató a Tv3

Quan escric aquests ratlles encara fan la “Marató de TV3” aquest “clàssic” de solidaritat que arriba cada any per aquestes diades. No sé ben bé si parlar d’aquestes diades, de solidaritat o de la marató de tv3, però el cert és que quan arriba el desembre amarat de fred, com enguany, tots sembla que canviem una mica el xip: aquest matí hi havia un munt de gent al carrer –i a les botigues, és clar- perquè tothom volia tenir preparat aquell regalet pels de casa per la nit de Nadal, per deixar al costat del pessebre o de l’arbre o pel cagatió... i tots comencem a pensar amb el dia de Nadal en quants serem a taula, i l’endemà i per cap d’any. Diem que són dia entranyables, de família, també d’amics i aleshores és quan algú ens recorda “els altres” tots aquells que no tindran res de tot això, que estaran sols, o malalts o amb algú al costat que els acompanyarà en els moments de sofriment i dins d’aquests pensaments de fer-nos solidaris amb tots els que no podran gaudir d’aquests dies entranyables, la tv3 ens col·loca la marató. No sé si és bo o si és dolent, només sé que si que hi ha quelcom de positiu i és que ensenya. Ensenya a enfrontar-nos amb una realitat que no coneixem o que no volem conèixer i que gràcies a molts testimonis i a moltes explicacions al llarg d’un dia acabem coneixent i potser a començar a entendre el que pateixen els altres, perquè, moltes vegades amb la nostra desconeixença –volguda- obviem el sofriment dels altres i ens cal saber que hi ha l’altre que pateix, que sofreix.... Ja ho sé que no podrem guarir-lo però potser entendrem el seu sofriment i la nostra presència al seu costat, la nostra mirada, la nostra tendresa serà el millor guariment encara que només sigui per una estona, perquè sabrà que entenem el seu dolor i que estem amb ell. Potser si que les maratons de tv3 són un encert en aquestes diades perquè tal vegada la nostra solidaritat amb aquells que pateixen no serà només d’avui sinó que es perllongaran més enllà... perquè haurem après una mica més a compartir la vida amb els que pateixen.

Viure intensament

Avui segur que toca parlar de morts, perquè hem estat molts els que hem acompanyat a algunes famílies en un dia de dol com avui; però el cert és que m’estimo més parlar de vides que han finalitzat, algunes per culpa de la malaltia i d’altres degut a aquesta gran malaltia que suposa la carretera, com esmenta en Ramon. Sempre m’ha fet angoixa posar-me dins d’un cotxe –els que m’han suportar al seu costat de co-pilot, prou que ho saben- però cada vegada m’angoixa més i més.Totes les vides que s’ha acabat avui a prop nostre, la dels grans i la de la noia jove també, han estat amarades d’intensitat, de plenitud, talment com si intuïssin que la vida se’ls acabaria aviat i havien d’anar per feina. Fins i tot l’avi de la Xell feia uns dies que s’havia apuntat a un curs d’informàtica...Ha estat doncs aquestes vides tan plenes, tan intensament viscudes el que avui ens han deixat, el que s’emportava un vaixell, allà a l’horitzó mentre les despulles de la noia eren posades al nínxol familiar.No tenia cap interès inicial de pujar a dalt de tot del cementiri, però la tia de la Xell, una persona amb discapacitat, ha demanat reiteradament anar al cementiri a enterrar primer el germà gran, que l’estimava a desdir, i després a la nebodeta, allà al mateix nínxol on eren enterrats els seus pares. L’hem animat a anar-hi un altre dia, i portar flors per a tots dos, però ella ha insistit en ser-hi avui, en aquests moments tan tràgics, com són els d’unes morts sobtades. Ella també volia viure intensament aquests moments tan delicats del darrer adéu.I ara, la intensitat de les vides de tots aquells que avui hem enterrat, perdurarà en la memòria d’aquells que han compartit amb ells tants o pocs anys de les seves vides, de les seves vides, però, plenes a vessar.

Festes

Si no fos per les noves tics no sabria ni quina hora ni quin dia som i això que a l’hora de dinar hi havia torrons per postres que és igual a dir que avui és la festa de la “marededéu torronera” que és l’única que conec –de marededéu- menestrala, perquè totes les altres sempre estan lligades al nom del lloc on han estat trobades o venerades.
Bé, no volia pas parlar de marededéus, si no de festa i del gaudir de la festa. Quan vàrem conèixer al calendari d’enguany uns vàrem trobar que hi havia una setmana molt trencada però d’altres se’n alegraren perquè això volia dir festa. I el cert és que, ajustant feines i dies, tots hem acabat gaudint d’uns dies de festa i de repòs. I potser aquesta és la gran singularitat d’aquests dies: que ha permès a alguns marxar, allunyar-se del dia a dia, i a d’altres optar per un allunyament “in situ”, que és igual a dir: repòs. No haver de posar el despertador per anar a la feina, no haver de menjar corrents per arribar puntual a la reunió..., fer les coses tranquil·lament a casa, sense presses, endreçar, llegir, fer algun que altre “sudoko” que ara està tan de moda –els de nivell alt són els més apassionants- i fins i tot tenir temps de sopar amb els amics o d’anar al cinema.... Això és gaudir de la festa.
Mai tan ben dit que no hi ha res que esperi més que la feina. És cert, dilluns la trobarem tota allà on la vàrem deixar i aleshores començaran dues setmanes de voràgina, però si hi anem amb un esperit més assossegat que haurem adquirit en aquests dies de calma i repòs segur que les emprendrem millor ... i aleshores una etapa més, fins arribar al Nadal, extenuats però, perquè voldrem deixar-ho tot enllestit, perquè sembla que el món s’acabi una altra vegada. Tot enllestit? No caldrà, la feina, una vegada més ens tornarà a esperar....