El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

diumenge, d’agost 28, 2005

Un altre camí

Avui m’agradaria parlar d’un altre camí que he conegut aquest dies: el camí del sofriment i del dolor. L’he vist enganxat a moltes pedres de Varsòvia i de Berlín. Dues ciutats que he tingut la sort de visitar aquests darrers dies després del Camí a Santiago. Malgrat l’esforç que han fet els seus habitants i moltes vegades gràcies a l’ajuda –econòmica- dels altres polonesos i/o jueus, segons el cas, que viuen a l’estranger i fonamentalment als USA, les pedres dels carrers de Varsòvia i de Berlín traspuen sofriment i dolor. A cada cantonada de la capital de Polònia hi trobes el record de la mort: algú va ser afusellat en aquell indret i més enllà un monument a... i després el museu d’història on cada sala et recorda els anys viscuts sota el domini dels prussians, dels russos, dels nazis, dels soviètics, .... Fins fa quatre dies el poble polonès ha estat un poble sotmès i ha hagut de plorar els seus innombrables morts en la solitud del seu minúscul habitatge, allà tot sol, sense que ningú ho veiès... Més de 3.100.000 jueus polonesos varen morir durant la segona guerra mundial més no sé quants més polonesos que no eren jueus... i volien tornar a refer-se com a poble i aleshores un altre poder els va sotmetre durant 45 anys més... I tota la història d’aquest poble és així.... Quan de sofriment, quan dolor contingut. Aquests dies, però a Varsòvia hi havia llum i els carrers eren plens a vessar i arreu hi havia grues que anaven aixecant noves construccions... i hi havia moltes parcs i molts jardins i moltes flors i semblava que la gent començava a viure i a somriure com després vaig poder comprovar a Berlín, el mateix esclat, el mateix brugit, però aquí ja molt més avançat perquè ja fa més dies que fan edificis i cases noves, però aquí també el memorial de l’holocaust, el nou museu del poble jueu, la “topografia” del terror, els milers de km de llambordes que et recorden l’emplaçament de l’antic mur, et parlen d’un poble perseguit, d’un país reclòs durant anys, de molta gent patint per un o altre motiu, patint i morint... ; quants morts per ser d’una determinada raça, quants morts per intentar saltar una paret per trobar la llibertat, quants morts per defensar la democràcia., quants, quants.... I d’això fa tants pocs dies que és el que més m’ha esgarrifat. Què bèsties que arribem a ser els homes i perquè tant d’odi? I ara em pregunto: i tant dolor i tant sofriment haurà servit per alguna cosa? Podem alleugerir aquest camí de dolor i sofriment i endinsar a tots aquests pobles en un camí de pau i llibertat per sempre?

diumenge, d’agost 14, 2005

Un cami sol, un camí compartit

En començar el Camí de Santiago vaig rebre tres consells: un de la nostra guia-sherpa, la Isa, que ens recomanava reiteradament que cadascú havia d’anar “al seu ritme”; un segon consell venia per part del nostre guia-interior, en Jordi, que deia que tothom havia de fer “el seu camí” i un tercer consell venia per part del guia-doctor, en Francesc, que ens repetia que un cop iniciada la caminada i escalfada la musculatura no “ens deturéssim” que després ens constaria molt de tornar a arrencar i que li fèiem una mala jugada a les nostres cames... Amb més o menys rigor vaig seguir els tres consells.
Algú comparava el Camí amb el camí de la vida; cadascú l’ha d’anar fent i així era: el camí l’anaves fent tu sol o amb els altres, però el camí l’havies de fer tu. Aquesta és la idea fonamental: ningú te’l pot fer per a tu, com la vida mateixa; et cal tirar endavant, sempre endavant, seguint la “fletxa” que et portava al teu destí. La vida mateixa que t’empeny a seguir endavant, a seguir el camí que algú t'ha traçat o que hom mateix s’ha traçat.
Durant les llargues estones que vaig fer camí sola vaig tenir ocasió de pensar-hi: sola, aquest camí que et cal tirar endavant moltes vegades amb la més gran de les solituts. Amb sort però ara, al capdavall del camí, retrobava els companys i podia acabar la jornada amb ells compartint el trajecte fet. A la vida real, en canvi, hi ha algun dia o molts dies que no pots compartir res amb ningú.

Al camí, tots els dies vaig tenir el goig de fer algun troç del trajecte amb algun dels meus companys o amb d’altra gent que vàrem anar coneixent, i si més no en arribar al poblet on ens havíem de deturar aquell dia em trobava amb els nostres companys del suport tècnic. I aquest moment del dia era meravellós: després de la llarga caminada – una vintena de km de promig diaris- algú t’esperava i t’abraçava i s’alegrava amb tu que un dia més haguessis pogut acabar el trajecte. Eren uns moments inovidables.

dissabte, d’agost 13, 2005

El cami -un trocet-

M’agradaria poder-vos explicar el que ha estat aquest camí de quasi 200 Km des de Trabadelo fins a Santiago de Compostela.

Una experiència interessant; molt diferent d'altres viatges; vaja no es pot comparar: cada dia havies de matinar molt, perquè no t’atrapès el sol del migdia i posar-te a caminar i caminar, sense gairebé saber on dormiries la propera nit, i apa a carregar motxiles i som-hi, i així un dia darrera l’altre.... Tots –erem 31- en guardem un meravellós record, d’esforç personal i col·lectiu alhora... Perquè tots hem fet el camí, però cadascú l’ha hagut de fer ell tot sol...

Us ho explicarè.