Presentació del candidat

"Els Amics de la ciutat" han obert un cicle on tots els candidats a l'alcadia de Mataró expliquen el seu programa de govern. Avui era el torn d'en Joan Antoni Baron. Aquesta n'ha estat la presentació:

Aquesta tarda, abans de venir cap aquí, he anat a fer un tomb pel carrer Moreto: he anat a veure els poms de flors amb que ara s’han convertit els arbres que fa poc hi varen sembrar: l’alcalde tot passant-hi, s’hi va parar per a fer una foto amb el seu mòbil i és que en Joan Antoni Baron és biòleg, millor dir, botànic i la seva sensibilitat envers la natura, envers el que es viu fa que, si vas amb ell pel carrer, et pugui fer veure quant de boniques són unes herbes que han crescut entre la paret mitjera de dues cases... Fa 52 anys que en Joan Antoni Baron va néixer a Melilla on els seus pares, per raons de feina, s’hi havien traslladat des d’Almeria.

Com molts, als anys 60 va pujar a un tren, al famós Sevillano, a la recerca d’un futur millor. Aquí, treballant i estudiant es va poder treure una carrera universitària i també va poder fer les oposicions per esdevenir mestre, tasca que ha exercit durant quasi vint-i-cinc anys, -mestre, cap d’estudis i director de l’escola-, fins que va ser convidat a participar a les llistes socialistes a les eleccions de l’any 1995. El seu recorregut per les diferents conselleries de l’Ajuntament de Mataró ha estat un dels més amplis, fet que li ha permès tenir, al moment d’accedir a l’alcaldia ara fa tres anys, una extensa visió de quasi tota la gestió municipal.

Voldria, però, destacar tres aspectes que emmarquen la seva personalitat:

L’esforç: Des de molt menut, ha sapigut que les coses no venen soles, que cal esforçar-se i com!. Pertany a aquella generació que li ha calgut moltes hores, i molts colze a colze, per poder aconseguir petites i grans coses. El seu lema, per a tots ara ja molt conegut, és treball i treball i més treball. I la seva vida, abans i ara, ha estat sempre impregnada d’esforç i treball, a l’escola, a casa amb la familia, a les diferents associacions on ha participat al llarg d’aquests anys, etc.

La perseverància. Una virtut que complementa l’altra. Moltes vegades comencem coses i ens queden a mitges o ens desanimem... en Joan Antoni Baron, però és d’aquelles persones que res l’espanta, que a poc a poc, amb una laboriositat infatigable va aconseguint allò que s’ha proposat com objectiu, perquè per damunt dels entrebancs i dels ensopecs hi ha sempre la paraula donada, el compromís pres, allò pel qual val la pena seguir lluitant i treballant, i ho aconsegueix.

I en tercer lloc:

La proximitat: en Joan Antoni Baron, segur que tots ho heu experimentat, és una persona propera, que l’ha pots trobar, que no es fa fonedissa, amb qui pots parlar i una cosa més: que escolta, una virtut que de vegades molts obliden: escoltar l’altre, penetrar en allò que l’altre t’està intentant dir... És per això que molts mataronins poden dir avui que han pogut parlar amb l’alcalde, que s’han sentit escoltats pel seu alcalde.

Bé, jo no sé quines paraules va dir, baixant del tren, aquell infant que un dia va arribar a casa nostra buscant una nova vida, però si que puc transmetre les que en Joan Antoni Baron va pronunciar durant el seu primer discurs, el dia en que el partit dels socialistes el va escollir com alcaldable per a rellevar a en Manuel Mas que marxava a Madrid. Va fer: “Jo, com molts de vosaltres, vaig agafar el Sevillano per venir aquí a buscar un futur millor, i ara vull retornar a aquesta ciutat tot el que ella m’ha donat”

Aquest és en Joan Antoni Baron que encapçala la llista del partit dels socialistes de Catalunya a l’alcaldia de Mataró.

Pasqua 2007

Per arribar a aquesta nova Pasqua ens ha calgut una llarga quaresma, tan llarga com ràpida, perquè el cert és que hi ha anys que tens la sensació que el temps vola i en un tres i no res ens plantem en la diada de Pasqua.

Aquestes setmanes, abans de més recolliment i reflexió, han estat curulles d'esdeveniments i també des de la perspectiva religiosa.

A la ciutat, molts dels il·lusionats amb les processons han començat a tenir els primers problemes de participació: no dels que les contemplaran des de qualsevol carrer de la ciutat sinó dels que han d'anar tornant-se per a portar els misteris, tan és així que a la nit del Divendres Sant, diada gran de processons, algun misteri no ha pogut sortir per falta de "portants": el mateix que va succeir a finals dels anys seixanta quan moltes de les processons havien perdut el seu sentit penitent original i els seus "efectius".

Com dirien els nostres avis: tot torna. En canvi el que sembla que cada vegada té més adeptes són els "Armats" tan considerats a la nostra ciutat, i ara ja parlen de la "canalla" o petits romans com a prosseguides d'aquesta gran legió de soldats, talment com si parléssim de la " canalla" que corona els castells tan arrelats avui a casa nostra. Si ens hi fixem bé, ambdues activitats estan impregnades de gran espectacularitat, que segurament és el que acaba fent feliç a la gent i amb això no voldria menysprear la religiositat –l'acompanyament de Jesús en els moments de Passió, com diuen els mateixos armats- de moltes de les persones que desfilen en aquestes diades pels carrers de la ciutat.

Hi ha en mig de tan "espectacle" una desfilada diferent on no hi ha espectadors: el Via Crucis del divendres sant al matí. Aquest camí de Jesús es fa amb un respecte innegable i esdevé un gran espai de reflexió i de pregària conjunta. Cadascú però dins de la seva individualitat. Enguany vaig caminar molta estona al costat d'una noia força jove que feia el camí descalça. Em pregunta a mi mateixa què l'havia mogut a descalçar-se en un moment on aquests signes costen d'entendre. No era sola, hi havia d'altres persones que com ella anaven seguint el Via Crucis descalces. Crec que no podem ni preguntar, ni qüestionar aquests perquès que hi ha al cor dels homes, però ben segur que estaven plens de sofriment. I és així que vaig pensar que moltes vegades, quan hom pateix el millor és caminar al costat d'ell respectant el seu silenci.

Bona pasqua!