ESTRANYS A LA SEVA TERRA

Volia parlar de la segona taula de Poesía del Maresme que s'ha celebrat aquesta darrera setmana entre Mataró i Argentona, però m'he trobat aquest article d'en Jordi Cussó sobre els joves, i més concretament els joves estrangers a la seva terra, que m'ha semblat molt interessant i que ens obliga a tots a una gran reflexió. Qualsevol "apaño" no servirà de res si no tenim en compte que hi són i que volem que hi siguin i que deixin de ser estranys a la seva terra.

DEMÀ

Ahir vaig estar amb una colla d’amics menjant castanyes i panellets –bé això és un dir perquè jo no en faig servir gaire d’aquestes delicadeses tardorenques.... Al llarg de la vetllada una de les companyes, de mitja edat, ens va llegir unes ratlles que havia escrit la nit abans: va voler recordar aquells anys joves i com de mica en mica havíem anat forjant el grup. El seu enfàsi és va situar en l’abans... en aquell temps on tots ens trobàvem al passeig, i on temps ens reconeixíem, “... aquella època”.... M’hagués agradat aixecar-me i dir-los a tots: No, nois, que no és això, és que ara no és també la nostra època? Però no vaig voler trencar l’encant de les seves paraules i la il·lusió que hi posava.
Massa sovint, ens anquilosem en el passat, com si tota la nostra infantesa, la nostra joventut hagués estat una bassa d’oli: parlem com si aleshores no hi haguessin problemes, ni maldecaps, com si aquells primers anys de la nostra vida haguessin estat envoltats en un paper de cel·lofana...
No companys, l’abans, també com l’ara, estava farcit d’enrenous i entrebancs, però no ho recordem i volem idealitzar un passat llunyà per oblidar-nos que la nostra època és també ara i és ara que ens hi hem d’enfrontar amb tot el bo i el no tan bo que ens aporta.
No podem aturar al rellotge i deixar-nos portar per unes realitats que ara hem convertit en somnis. Hem de despertar-nos i viure la nostra època, l’ara, l’avui...per a poder viure el demà.
Al final de la vetllada, però, un dels companys va agafar l’acordió i, d’oïda, va anar delectant-nos amb velles melodies.

PARIS

Paris ha estat per a molts un referent. De petits ens deien que els nens venien de Paris i de més grans quan ja sabíem més coses sobre els naixements i de com es feien els nens vàrem conèixer un Paris diferent: era una ciutat on havien anat creixent un conjunt de barris perifèrics i on començaven a sorgir els primers problemes del primer i quart món: aleshores parlàvem dels “bidonvilles” és a dir de les “ciutats de llauna” ja que aquest era el material amb el que estaven “construïdes” moltes de les cases dels barris perifèrics. Un munt de treballadors socials, educadors, sociòlegs i també molts preveres “ de barris” es posaren a treballar per intentar disminuir les diferències abismals entre el centre de la ciutat del glamour i els barris. El maig del 68, des d’un de vista filosòfic va acabar d’arrodonir la feina... Semblava, doncs, que molts dels grans problemes vinculats a la immigració, a la pobresa, etc. havien estat àmpliament superats: Paris havia esdevingut l’exemple de treball social, d’integració, etc.
Algú s’ha adormit o algú dormia o potser és que dins de la societat es produeixen cicles com a l’economia, i ara quan semblava que el primer món “tot estava” superat, endreçat, integrat, ... ens trobem amb un esclat de violència que no ha estat res més que al despertat d’aquest quart món que tenim a redós de les grans ciutats i que en moments “d’alegria” quan tot pita, tothom té feina i possibilitats de tenir el mínim per a viure, no passa res, però quan l’atur s’estén com una taca d’oli, i n’hi ha que no tenen res de res sinó misèria i s’adonen que a l’altre cantó de la tanca no hi falta de res aleshores arriba la delinqüència, el vandalisme i tota la corrua de despropòsits que arrossega la pobresa.
I ara? Ara, tots hem de tornar a somniar amb aquell Paris esplèndid i capdavanter socialment parlant i com mantes vegades fer anar aquesta maquineta que tenim dalt del cap i treballar perquè aquest quart món pugui participar d’allò que tenim la sort de gaudir els del primer. Però aquest esforç ens cal fer-lo a tots, no només a aquells que els ha enxampat amb responsabilitats polítiques, tots.