LA NIT

La negra nit avança a les palpentes
cercant endebades el rastre d’un petit estel.
Temps enrera, a trenc d’alba, el distinguia
xispejant joiosament en mig del cel.

La nit és ara tan immensa i feixuga
que cap raig de llum hi pot penetrar.
És com la mar en mig de la tempesta
que clama i que brama i no pot reposar

Una espesa tenebra l’acompanya.
Els estels, no gosen, ni trencar-ne la negror.
Fins i tot són fosques les nits de lluna plena,
i enlloc s’albira una espurna de claror

Entornada de solitud i de temença
sent la nit que parlen de Betlem.
Diuen que hi ha una estrella que hi fa via,
però no sap com trobar-la dalt del cel.

Quan la nit, després d’un llarg viatge
creuant deserts i senders de soledat
arriba al portal del rústec pessebre,
s’atura i contempla un infant que és tot just nat.

La freda nit intenta d’atançar-s’hi...
amarada de neguit i de gelor
mentre unes flames trèmules al bell mig de l’estança
escalfen l’aire i aviven el foc.

El Nin, bressolat per la mare,
obre els ulls i va parpellejant;
i a poc a poc amb sa tendra mirada,
resegueix tots els racons, pam a pam.

Una mirada dolça i profunda,
que travesa l’ànima i sacseja el cos,
una mirada serena i tranquil.la
que parla de vida, de joia i d’amor.


Una mirada diàfana i petita,
una mirada plàcida i frapant,
una mirada que parla i escolta,
que convida i anima a seguir endavant.

La nit recula temorosa,
fulminada per la claror de l’infant
ha descobert en la vivor de sa mirada
l’estel perdut fa molts dies, potser un any...

Petit estel de matinada
que et gronxaves en mig del cel tota la nit,
demà, quan neixi el nou dia,
quan a l’horitzó s’albirin les primeres clarors,
quan les campanes repiquin a festa,
i els estornells ens despertin amb el seu gran brogit,
quan pels aires gèlids d’aquest cru desembre
ressonin paraules de goig i de pau,
hi seràs tu per a dir-me,
com abans, com sempre:

BON DIA, AVUI ÉS NADAL?

Bon dia!

Aquests dies els homes del temps, a part d’explicar-nos quin temps farà l’endemà, i l’endemà passat, ens mostren un recull de les moltes fotografies que reben la majoria d’elles sobre de la sortida o la posta del sol i algunes altres sobre els grans mars de núvols que cobreixen les nombroses valls de Catalunya, o dit d’altra manera dels paratges de Catalunya amagats sota de la boira. És difícil tria quines són les més boniques, el cert però és que la més bonica és aquella que es pot contemplar directament. Pujar del terrat, a trenc d’alba i poder admirar com les nombroses llums de colors rogencs i grocs van vestint el cel que s’emmiralla sobre un mar platejat és un dels millors espectacles amb els que ens pot delectar la natura a aquestes hores del matí. I el més sorprenent és que cada dia és diferent. Els que es lleven tard, però, es perden aquesta salutació que ens ofereix la natura i s’han d’acontentar amb les fotos dels homes del temps. També n’hi ha però, que es lleven d’hora i que s’han de traslladar per carretera al seu lloc de treball i justament han de creuar una d’aquestes valls amarades de foscor: en mig de l’espessa boira no es veu res, no es distingeix res de res, i costa imaginar-te que uns metres més amunt hi ha un cel blau i nítid... Algunes ciutats i molts pobles viuen moltes vegades dies i dies acompanyats per les boires i aleshores no els queda més remei que mirar la tele i adonar-se que més enllà, més enllà, fa bon dia!