SARGIR

L'altre dia vaig sentir a la ràdio que una mare estava preocupada perquè volia explicar-li a la seva filla que calia lluitar per una societat més sostenible i entre les quals coses calia aprofitar el que teníem, que per exemple, calia sargir els mitjons quan tenien un forat; i es deia a si mateixa "si normalment el que faig és quan hi ha un forat els llenço i un compro uns altres...!" I això és el que ens ha "ensenyat" aquesta societat del consum, consum i no aprofitar res; apa quan una cosa s'estripa es llença i se'n compra una altra, quan una cosa es trenca, no s'enganxa, no, també es llença i en comprem una de nova i així amb totes les coses bàsiques de la nostra vida quotidiana. Sentia també que alguns tallerets que arreglaven ràdios, millor dit transistors, també havien hagut de tancar perquè comprar-ne un de nou havia esdevingut més barat que arreglar-lo.

Quan érem petits i teníem la intenció de deixar alguna cosa al plat de seguida se sentia aquella veu que deia: "Si haguessis passat la guerra" – i la postguerra també, és clar- i una força que venia de ves a saber on et feia empassar el que feia un moment no sabies com fer-ho.
Hem arribar a una situació límit i que ens ha de fer reflexionar i actuar. No podem llençar uns mitjons cada vegada que tenen un forat amb l'excusa que no tenim temps de sargir –o no en sabem, que també- cal recuperar la paraula aprofitar, escurar, apedaçar, enganxar, etc, etc. si volem que d'aquí uns anys continuem parlant de societat sostenible, i si no arribarà el dia que no caldrà sargir res, ni enganxar res, perquè ja no hi haurà res a sargir ni a enganxar: ho haurem consumit tot i no tindrem RES

Moments de quietud

Hi ha dies atrafegats i dies de més tranquil·litat, i hi ha dies que tenen de tot una mica, com avui. Però no vull parlar de l'atrafegament, perquè això s'esdevé quasi sempre, si no de la quietud i si m'apures de la sol·licitud. D'aquest sentir-se per unes hores sol, sense sorolls, ni paraules, ni ningú que et trenqui el teu pensament. Avui se'ns fa difícil, sinó marxem sols dalt d'una muntanya, trobar aquest petits espais de silenci i de retrobament que de vegades són necessaris per anar reposant les coses que t'han passat, que t'han dit i que t'han fet arribar i poder-los contemplar des de la distància i així no et saben tan greu que quan te les han dit, ni tan horroroses de com les has sentides, ni tan punyents de com les has llegit...

Poder i saber mirar les coses a distància i amb serenor ens permet resituar-les moltes vegades al seu lloc o potser actuar-hi diferent de com ho faríem al primer moment. Cada vegada més em decanto a deixar que les coses "descansin", madurin i després, si cal s'hi actuï. Això no vol dir que si es cala foc no s'hagi de prendre una decisió ràpida, però la resta de les coses, tal vegada, poden esperar un a mica més.

La nostra societat s'ha convertit en un niu de presses i tot ha d'estar enllestit per ahir i aleshores fem les coses corrents i acaben sortint malament. Potser hauríem de començar a mirar les coses amb més calma –que no vol dir que ens hi haguem de jeure- però si que potser no ens cal voler abastar tant i tant, i tot plegat per què? si quan t'adones de la fluïdesa i la fragilitat de la vida tantes presses perden tot el sentit. L'important es poder viure plenament cada instant de la teva vida i compartir-lo, si s'escau amb tots aquells que tens a prop, altrament et pots trobar abocat a no veure que la vida s'esmicola ràpidament sense haver pogut fruir de tot allò que ens envolta,