La ciutat rosa

Aquest és el sobrenom de la famosa ciutat de Petra, la ciutat de pedra rosa, la ciutat rosa del desert. Tant se val el nom i fins i tot el color, el cert és que després de caminar més d'un km per un congost flanquejat per roques altíssimes et trobes amb un meravellós edifici entallat a la pedra. I aquesta és la gran originalitat dels nabateus que varen ser, sembla, els que esculpiren aquests edificis a les pedres, tot i que abans que ells els edomites varen viure també per aquestes valls.

Caminar pel congost que porta a la ciutat en mig de la llum i les ombres que les roques allarguen sobre els visitants esdevé un primer pas cap a la màgia que trobaràs al final de l'engorjat

Normalment veiem els edificis construïts pedra sobre pedra –només algunes vegades les mateixes roques serveixen de fonaments- en canvi a Petra és la roca treballada per la mà humana que es converteix en edifici, i quins edificis!

Aquesta ciutat, però, no hagués reeixit com a gran ciutat comercial de l'època –entorn del segle 1er de la nostra era- si no hagués tingut uns homes enginyosos que haguessin construït petites canaletes amagades a les roques –perquè l'enemic no ho veiés- que transportaven l'aigua a la ciutat. L'aigua, el conduir l'aigua, l'emmagatzemar aigua ha estat sempre l'element clau de les civilitzacions que viuen en zones àrides: perquè sense aigua la vida no hauria estat possible.

Petra és una ciutat rosa, però si penetres en algun dels seus innombrables edificis i mires cap el sostre veuràs que les roques són d'una gran varietat de colors, aquí dins no els cal la llum del sol per anar canvien de tonalitat al llarg del dia: cada entallat de la pedra és d'un color diferent.

Si pugues al Monestir, que és una de les edificacions que es troba en un dels turons que envolten la gran ciutat, podràs albirar l' immens panorama de la vall de Naba i podràs gaudir d'una estona de pau i silenci. Aquí dalt són poc els visitants que hi arriben i el garbuix de la ciutat es transforma en quietud. No hi ha soroll, no hi ha brogit, només un sol intens que tot ho il·lumina i que et permet contemplar la bellesa de la natura que tens al teu voltant i la bellesa que l'home ha estat capaç de crear amb les seves pròpies mans.

Quin color agafen les pedres de la ciutat rosa quan els núvols han deixat caure un doll d'aigua fresca per damunt d'aquestes roques?

Cal agrair als romàntics del segle XIX que després de capbussar-se dins de la història es dedicaren a buscar allò que en algun lloc de les antigues escriptures deia que hi havia una ciutat meravellosa.

Palau-fortalesa de Massada

Arribar a Massada a primera hora del matí et desvetlla del son que fa poca estona has hagut de deixar en mig dels llençols de l'hotel: com es va poder construir una fortalesa com aquesta ara fa més de 2.000 anys?

Cal entrar-hi amb els ulls oberts per contemplar el que era capaç de fer l'home a aquella època i no tant sota una intenció defensiva, que també, sinó com un espai de lleure: un palau d'hivern per a venir-hi a passar llargues estones en mig del sol imponent del desert de Judea, lluny de tot vincle humà però acompanyat de tots els luxes del moment...

De fet, però, aquest meravellós palau construït damunt d'un turó de 400 m d'altitud al costat de la Mar Morta, va tenir una vida molt curta, comparada a la que han tingut altres fortificacions com aquesta. Iniciat a l'entorn dels anys 30 aC va servir com a palau-refugi a Herodes el Gran. Uns anys després seria utilitzat com a darrer bastió del poble hebreu, en aquest cas, representant per un reducte de zelotes. A l'any 74, la fortalesa va ser passada per les armes romanes. Bé de fet, poca cosa hi varen acabar fent els romans després de tres anys de setge, perquè quan els 950 darrers habitants es veieren atrapats per les legions romanes varen decidir fer el darrer acte heroic de la seva vida: morir abans d'entregar-se a l'enemic, i dels pares als fills i dels germans als parents tots varen anar matant-se, llevat de dues mares i els seus cinc fills que es varen poder amagar en unes coves subterrànees, ells serien el que explicarien els fets quan un escrivent jueu, ara traspassat a les files romanes els va trobar.

Valia la pena tan sacrifici humà? Els jueus súper ortodoxes actuals, que no admeten el suïcidi no ho volen ni recordar, mentre que d'altres hi porten fills i joves perquè contemplin l'indret on els darrers jueus que es varen quedar al seu país –els altres, amb la diàspora s'escamparen Mediterrani enllà- varen sacrificar-se abans que l'enemic els prengués els fills, els vengués com esclaus i violés a les noies. Aquest fou el preu de la llibertat d'un poble que des d'aleshores i quasi durant 20 segles ha hagut de refer la seva vida lluny del seu país. I ara...