El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dijous, d’agost 28, 2008

A les cinc del matí

En arribar a la feina un dels meus companys comenta que a les cinc del matí ha hagut de trucar els mossos d’esquadra per que al pis de sota hi havia una llarga i tensa discussió.

Finalment han vingut els mossos i el tema s’ha calmat. Sembla.

Al cap de poc un altre company ha dit que ell també, a les cinc del matí, ha hagut de tancar la finestra perquè dos paios es barallaven. Al final, després de molta discussió han marxat carrer enllà.

Passava alguna cosa estranya a les cinc del matí? Hi havia una interconnexió negativa d’astres ? Com que no hi entenc en astronomia per més que miri el cel no sabré veure si hi ha algun astre capgirat. A mi m’agrada, més aviat, mirar el cel i veure–hi brillar milions d’estels, encara que perquè això s’esdevingui cal que sigui una nit obscura i que hom es trobi dalt d’una muntanya o en un indret lluny de la ciutat.

Però tornem al fet, al fet d’aquest degoteig llarg de baralles i discussions. Abans no passava? Abans no ens en assabentàvem? Abans, en el cas de les parelles la dona optava –o estava educada per..- callar, i aquí s’acabava tot? En una societat on els mínims bàsics estan garantits, és a dir on no cal patir pel menjar, per la sanitat, per l’educació.... , cada dia ens arriben més situacions de confrontació i no només entre parelles. Què passa? Què ens està passant? Quina cosa no hem educat que ens trobem en una societat tan crispada? En gent que de seguida salta?

Moltes vegades, entre nosaltres, ens passa que no sabem o no volem escoltar, que volem imposar el nostre criteri, que volem que ens escoltin i no volem ni sentir els arguments dels altres. Quan això va pujant de to, ens anem engrescant, engrescant i això ja no hi ha qui ho pari.

I ens diem pacífics? I diem que volem treballar per la pau al món si ni tan sols som capaços d’escoltar el que diu l’altre i a la primera saltem? No hauríem de començar a educar-nos, tots plegats, petits i grans, en aprendre a escoltar, en aprendre a dialogar, en aprendre a valorar els criteris dels altres i acceptar que més enllà de nosaltres l’altre també té opinions positives, també té arguments valuosos...?

I abans de tot ens cal intentar estar en pau amb nosaltres mateixos per tal de poder transmetre arreu una aureola de tranquil·litat, de calma, d’assossec per tal de no ser generadors de tensions, de discòrdies, de baralles... , si no portadors de pau.

dilluns, d’agost 11, 2008

Unitat de trànsit



De sobte, com aquell qui no vol la cosa, comencen a dir en veu alta " aviat
arriben els zeladors, estiguin a punt perquè els portaran cap a baix". I sense ni tan sols acabar de preparar les poques pertinences que tenim a l'habitació comencen a recollir els malalts, i als acompanyants ens diuen que anem cap a la unitat de trànsit, al nivell menys ú, que els retrobarem allà. No feia ni tan sols un parell d'hores que el metge havia "decretat" l'alta, l'alta d'aquell hospital, i ja estaven tots a punt de marxar. Marxar? De fet el que fèiem era esperar les ambulàncies respectives, allà en un "pas" nefast, tots arrenglerats malalts donats "d'alta" i acompanyants, només un acompanyant per malalt, però. Tots en fila, quiets, astorats, sense conèixer quin seria l'episodi següent.

I allà ens diguérem adéu. Un adèu que fou un adéu per sempre: tu marxaves a casa a acabar de refer-te, però el cert és que al cap de poc retornaries a l'hospital per ara si, acabar d'una manera definitiva aquesta enfermetat que t'ha acompanyat tants anys. Nosaltres, cap a un altre centre, un centre de "curta estada" per a mirar si ens podíem recuperar del nostre infart cerebral, per seguir després del centre de curta estada a un altre centre de més llarga estada.
Allà, en aquell espai fred i inhòspit, sense en prou feines adonar-nos ens diguérem adéu de tantes hores i tants dies compartits al llarg de més de quaranta anys. De tantes estones d'escolta de paraules sàvies i profundes. Ningú més que tu parlava amb aquella profunditat i claredat de la pastoral social, del compromís del cristià envers els més marginats. I a ells vares dedicar gran part de la teva vida, i amb tu vàrem aprendre que la senzillesa és una virtut que no s'utilitza massa avui en dia, i que molt a prop de nosaltres hi ha algú que pateix i que espera que li allarguis la mà.

Gràcies per tot el que ens has ensenyat i per tot el que hem après al teu costat. A reveure!