El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dissabte, de setembre 18, 2010

Dràcula, fill del Dragó


El nom de Dràcula, ve del sobrenom que rebien els prínceps de Valàquia o de Transilvània. No sabem ben bé si perquè aquest era el nom del mític Dragos, fundador de Moldàvia, que juntament amb les altres dues regions formen la Romania actual. El cert, però, és que Dràcula, vol dir fill del Dragó. En alguns llocs es traduït com a fill del Diable, perquè sembla que els dragons sortien de l’Infern. Avui, però, i degut a B. Stoker, Dràcula s’associa a vampirs i a personatges que et claven els ullals i xuclen la teva sang.... Cap d’aquests personatges imaginaris va viure al castell de Bran que és on l’irlandès Stoker situa el llegendari príncep -que no compte.

Diuen que una bella princesa d’aquells indrets li agradava banyar-se amb la sang de donzelles joves perquè això la rejovenia.... També és cert que un dels prínceps de Valàquia, Vlap Tepes, conegut per la posterioritat amb el nom de l’Empalador, va ser conegut arreu per la forma de torturar als seus enemics... Unes i altres històries varen inspirar a B. Stoker i la seva novel•la de vampirs, avui de domini universal.
El castell de Bran, una fortalesa de finals de l’edat mitjana, era una torre de defensa situada en un pas estratègic que al mateix temps exercia de burot –control comercial- entre la Valàquia i la Transilvània, i pel que sembla no hi va viure cap dels personatges citats.
De vampirs, però, i d’altres tipus d’Empaladors, de persones que fan mal, que claven “les ungles” de la maldat i de la mesquinesa n’hi ha un munt. I només amb la intenció de fer mal a l’altre. No cal anar massa lluny per a trobar “vampirs” del segle XXI. A casa nostra n’hi ha un piló. En parlarem; avui, però, només mostrem el castell de Bran, visitat pels romanesos per tot el que va suposar al llarg de la seva història i pels turistes, per tot allò que n’han explicat i que només és llegenda





Etiquetes de comentaris:

dimecres, de setembre 08, 2010

Transilvània, més enllà dels boscos


Més enllà dels boscos i fins els Carpats que la delimiten pel Nord, per l’Est i pel Sud es troba la regió de Transilvània. Una regió que ha estat cobejada al llarg de la història per diferents “invasors”. Els primers en arribar foren els romans que traspassaren el Danubi per ocupar aquesta regió on hi vivien els “dacis” incorporant-la a l’imperi romà sota la denominació de la Dàcia romana i que saltant els Carpats, perllongarien fins el mar Negre. Als “invasors” romans deuen la llengua que avui parlen: la romanesa, en una àmplia zona rodejada per diferents llengües eslaves. Tot i amb això, cal fer esment que a la Transilvània –amb Dràcula comprés- s’hi parlen altres llengües: l’hongarès i l’alemany. L’hongarès degut a la seva proximitat amb Hongria i perquè durant moltes dècades aquesta regió havia format part de l’imperi austro-hongarès. L’alemany, perquè al segle XII gran part d’aquesta regió fou repoblada per “alemanys”, millor dit, per saxons que hi han mantingut la seva llengua al llarg del temps. Els saxons i els hongaresos que habitaven la Transilvània vivien bàsicament als burgs o a les ciutadelles fortificades, que encara avui es poden visitar, com Sighisora, mentre els “romanesos-romanesos” que parlaven el romanès vivien al camp i només en períodes de lluita contra alguns dels nombrosos “invasors” que passaren per aquestes terres els era permès d’entrar a les ciutats fortificades per a poder-se defensar de l’invasor. Un d’aquest exemple seria la ciutat medieval de Prejmec on a l’entorn de la muralla fortificada s’hi poden veure petites cel•les, una per família, que ocupaven els camperols en temps d’invasió.
Transilvània és, però, un país verd i frondós, amarat de prats i pujols suaus i de muntanyes encrespades on a part dels llops i els óssos –pares dels actuals óssos pirinencs - hi habita l’ombra del compte Dràcula i tota la seva llegenda.

diumenge, de setembre 05, 2010

Sant Jordi de Voronet. Bucovina

El monestir de Voronet és un dels nombrosos monestirs de Bucovina,
que per la seva bellesa és anomenat la capella Sixtina d'Orient.
Els seus frescos, dominants pel color blau -perquè sempre que un dels materials utilitzats és el "llapislázuli"- expliquen la vida de Jesús, i diferents passatges de la Biblia, entre els quals destaca el judici final, que ocupa tot el pòrtic d'entrada. El monestir està dedicat a Sant Jordi que és un dels sants més admirats de l'Orient i fou fet construir l'any 1488 pel príncep moldau Esteve el Gran. És tracta d'una construcció gòtica tal i com testifiquen les seves finestres i elseu interior ( que no es pot fotografiar).
El monestir, com la resta de monestirs de Bucovina està regentat per monjes ortodoxes que viuen amb petites cel·les individuals al seu entorn.
El que és curiós és que aquests monestirs situats a la Moldàvia romanesa, al Nord Est de l'actual Romania, han estat respectats al llarg dels anys: ni els invasors del Nord, ni del Sud, ni el recent derrocat règim comunista han anul·lat la vida religiosa d'aquests monestirs ni per tant d'aquestes regions. A l'època otomana, quan l'imperi turc ocupava tots aquests països de l'Europa Oriental, diferents pactes de "vassallatge" amb els senyors o prínceps feudals de Moldava permeteren que aquests i d'altres monestirs seguissin fent culte al seus fidels. També, darrerament, corrent molt dins de la història, quan Romania pels diferents tractats després de la II guerra mundial va "caure" en mans comunistes la religió va seguir essent permesa. No se'n sap el preu, ni el què, perquè n'hi ha que diuen que mentre els religioses ortodoxes esdevingueren "còmplices" del règim, els catòlics, en canvi, foren perseguits. Deixant aquests termes per als historiadors, perquè estudiin la pervivència de la religiositat dels romanesos encara avui, seguirem contemplant aquests bonics monestirs que formen part de la història d'aquest país.