Transilvània, més enllà dels boscos

Més enllà dels boscos i fins els Carpats que la delimiten pel Nord, per l’Est i pel Sud es troba la regió de Transilvània. Una regió que ha estat cobejada al llarg de la història per diferents “invasors”. Els primers en arribar foren els romans que traspassaren el Danubi per ocupar aquesta regió on hi vivien els “dacis” incorporant-la a l’imperi romà sota la denominació de la Dàcia romana i que saltant els Carpats, perllongarien fins el mar Negre. Als “invasors” romans deuen la llengua que avui parlen: la romanesa, en una àmplia zona rodejada per diferents llengües eslaves. Tot i amb això, cal fer esment que a la Transilvània –amb Dràcula comprés- s’hi parlen altres llengües: l’hongarès i l’alemany. L’hongarès degut a la seva proximitat amb Hongria i perquè durant moltes dècades aquesta regió havia format part de l’imperi austro-hongarès. L’alemany, perquè al segle XII gran part d’aquesta regió fou repoblada per “alemanys”, millor dit, per saxons que hi han mantingut la seva llengua al llarg del temps. Els saxons i els hongaresos que habitaven la Transilvània vivien bàsicament als burgs o a les ciutadelles fortificades, que encara avui es poden visitar, com Sighisora, mentre els “romanesos-romanesos” que parlaven el romanès vivien al camp i només en períodes de lluita contra alguns dels nombrosos “invasors” que passaren per aquestes terres els era permès d’entrar a les ciutats fortificades per a poder-se defensar de l’invasor. Un d’aquest exemple seria la ciutat medieval de Prejmec on a l’entorn de la muralla fortificada s’hi poden veure petites cel•les, una per família, que ocupaven els camperols en temps d’invasió.

Transilvània és, però, un país verd i frondós, amarat de prats i pujols suaus i de muntanyes encrespades on a part dels llops i els óssos –pares dels actuals óssos pirinencs - hi habita l’ombra del compte Dràcula i tota la seva llegenda.

Sant Jordi de Voronet. Bucovina

El monestir de Voronet és un dels nombrosos monestirs de Bucovina,

que per la seva bellesa és anomenat la capella Sixtina d'Orient.
Els seus frescos, dominants pel color blau -perquè sempre que un dels materials utilitzats és el "llapislázuli"- expliquen la vida de Jesús, i diferents passatges de la Biblia, entre els quals destaca el judici final, que ocupa tot el pòrtic d'entrada. El monestir està dedicat a Sant Jordi que és un dels sants més admirats de l'Orient i fou fet construir l'any 1488 pel príncep moldau Esteve el Gran. És tracta d'una construcció gòtica tal i com testifiquen les seves finestres i elseu interior ( que no es pot fotografiar).

El monestir, com la resta de monestirs de Bucovina està regentat per monjes ortodoxes que viuen amb petites cel·les individuals al seu entorn.

El que és curiós és que aquests monestirs situats a la Moldàvia romanesa, al Nord Est de l'actual Romania, han estat respectats al llarg dels anys: ni els invasors del Nord, ni del Sud, ni el recent derrocat règim comunista han anul·lat la vida religiosa d'aquests monestirs ni per tant d'aquestes regions. A l'època otomana, quan l'imperi turc ocupava tots aquests països de l'Europa Oriental, diferents pactes de "vassallatge" amb els senyors o prínceps feudals de Moldava permeteren que aquests i d'altres monestirs seguissin fent culte al seus fidels. També, darrerament, corrent molt dins de la història, quan Romania pels diferents tractats després de la II guerra mundial va "caure" en mans comunistes la religió va seguir essent permesa. No se'n sap el preu, ni el què, perquè n'hi ha que diuen que mentre els religioses ortodoxes esdevingueren "còmplices" del règim, els catòlics, en canvi, foren perseguits. Deixant aquests termes per als historiadors, perquè estudiin la pervivència de la religiositat dels romanesos encara avui, seguirem contemplant aquests bonics monestirs que formen part de la història d'aquest país.

Moldava (Moldàvia romanesa)

És ben trist haver d'etiquetar un país, Moldova, la Moldavia romanesa: país que es troba "repartit" en tres estats: Romania, Rep. de Moldàvia i Ucraïna, però cal fer-ho per a situar-nos en l'espai i en el temps d'avui.
Parlar de la Moldàvia romanesa, és parlar dels monestirs de Bucovina, aquests monestirs que sorgeixen d'aquí i d'enllà i que si el primer et meravella el següent et deixa bocabadat. Com és que amb el pas dels anys han pogut persistir aquests frescos tan instructius als seus exteriors? És cert, que en gran part d'ells, els de la cara Nord han desaparegut les pintures, i tant!, amb el fred i el vent gélid que assota aquest país de clima extrem, no és estrany, però la resta han sobreviscut a la rigurositat climàtica per a explicar-nos com s'instruïa als camperols d'aquella època no savien ni llegir ni escriure, però que aprenien la "història sagrada" per mitjà d'aquestes sublims pintures, que embelleixen les parets dels monestirs de Bucovina.

És curiós el tipus de construcció que han utilitzat aquests països de l'orient europeu i que s'explica per les contínues "visites" de diferents invasors, des de tots cantons: un gran recinte fortificat, que serveix de contrafort i on queden instal·lades les nombroses cel·les dels monjos o monjes, segons el cas, que hi viuran d'una manera quasi individual: cadascú té la seva petita cel·la, -i ara a l'estiu engalanada amb flors de tots colors-, després, al bell mig del gran patí, la majoria de les vegades sembrat d'herba verda colorajada per innombrales rosers, hi ha el petit monestir, petit perquè, tot i que tots tenen les tres parts corresponents: la pronau, la nau i l'altar (allà on només hi entren els capellans/popes) aquests monestirs no són massa grans i en prou feines hi deuen caber els monjos que els regenten.

Els monestirs de Bucovina, dins de la Moldàvia romanesa, varen ser construïts pels prínceps o gent important de l'època, segles XV i XVI i han sobreviscut al llarg del segles, malgrat totes les guerres i batalles que aquesta regió ha patit. Avui són un viu i bonic exemple per a tots.

Flors a Romania

D'entrada quan ens parlen de Romania a tots ens ve al cap la imatge d’un país trencat, depauperat, colpit per la seva història... Només cal agafar una avió i aterrar a l’aeroport de Bucarest. De camí cap a la gran ciutat comences a observar, atònit, paisatges verdejants que de mica en mica es converteixen en un gran parc-jardí, ple de llacs, d’arbres, de flors.... Quan t’endinses a la ciutat vas trobant noves places, nous jardins, grans avingudes arbrades.

Si que és cert que tots aquests jardins es contradiuen en la major part de les façanes dels seus edificis malmeses pel pas dels anys i d’altres per la senzillesa dels seus materials. Els que són privats i de formigó, segur que formen part d’aquest gran potencial de millores que amb els sous actuals dels romanesos són difícils d’endegar. Abans, com que tot era de l’Estat, l’Estat havia de tenir cura de tota la propietat comuna, però ara... També les infraestructures de serveis –cablejats- ens recorden les de molt països del Tercer Món, però les places ben enjardinades, amb flors de tots colors, et fan oblidar aquesta part encara no resolta. Tots els romanesos gaudeixen d’una casa, d’un sostre on aixoplugar-se, això és cert, però a més a més tenen tants espais d’oci i de lleure on poder passejar que els fa més lleuger de portar totes aquelles mancances de bellesa que no tenen les façanes de llurs edificis.
Romania és un país ple de flors, a la capital, als petits poblets de les muntanyes, arreu es pot albirar un pom de vistoses flors. A l’estiu, és clar.

LA NIT

La negra nit avança a les palpentes
cercant endebades el rastre d’un petit estel.
Temps enrera, a trenc d’alba, el distinguia
xispejant joiosament en mig del cel.

La nit és ara tan immensa i feixuga
que cap raig de llum hi pot penetrar.
És com la mar en mig de la tempesta
que clama i que brama i no pot reposar

Una espesa tenebra l’acompanya.
Els estels, no gosen, ni trencar-ne la negror.
Fins i tot són fosques les nits de lluna plena,
i enlloc s’albira una espurna de claror

Entornada de solitud i de temença
sent la nit que parlen de Betlem.
Diuen que hi ha una estrella que hi fa via,
però no sap com trobar-la dalt del cel.

Quan la nit, després d’un llarg viatge
creuant deserts i senders de soledat
arriba al portal del rústec pessebre,
s’atura i contempla un infant que és tot just nat.

La freda nit intenta d’atançar-s’hi...
amarada de neguit i de gelor
mentre unes flames trèmules al bell mig de l’estança
escalfen l’aire i aviven el foc.

El Nin, bressolat per la mare,
obre els ulls i va parpellejant;
i a poc a poc amb sa tendra mirada,
resegueix tots els racons, pam a pam.

Una mirada dolça i profunda,
que travesa l’ànima i sacseja el cos,
una mirada serena i tranquil.la
que parla de vida, de joia i d’amor.


Una mirada diàfana i petita,
una mirada plàcida i frapant,
una mirada que parla i escolta,
que convida i anima a seguir endavant.

La nit recula temorosa,
fulminada per la claror de l’infant
ha descobert en la vivor de sa mirada
l’estel perdut fa molts dies, potser un any...

Petit estel de matinada
que et gronxaves en mig del cel tota la nit,
demà, quan neixi el nou dia,
quan a l’horitzó s’albirin les primeres clarors,
quan les campanes repiquin a festa,
i els estornells ens despertin amb el seu gran brogit,
quan pels aires gèlids d’aquest cru desembre
ressonin paraules de goig i de pau,
hi seràs tu per a dir-me,
com abans, com sempre:

BON DIA, AVUI ÉS NADAL?

Bon dia!

Aquests dies els homes del temps, a part d’explicar-nos quin temps farà l’endemà, i l’endemà passat, ens mostren un recull de les moltes fotografies que reben la majoria d’elles sobre de la sortida o la posta del sol i algunes altres sobre els grans mars de núvols que cobreixen les nombroses valls de Catalunya, o dit d’altra manera dels paratges de Catalunya amagats sota de la boira. És difícil tria quines són les més boniques, el cert però és que la més bonica és aquella que es pot contemplar directament. Pujar del terrat, a trenc d’alba i poder admirar com les nombroses llums de colors rogencs i grocs van vestint el cel que s’emmiralla sobre un mar platejat és un dels millors espectacles amb els que ens pot delectar la natura a aquestes hores del matí. I el més sorprenent és que cada dia és diferent. Els que es lleven tard, però, es perden aquesta salutació que ens ofereix la natura i s’han d’acontentar amb les fotos dels homes del temps. També n’hi ha però, que es lleven d’hora i que s’han de traslladar per carretera al seu lloc de treball i justament han de creuar una d’aquestes valls amarades de foscor: en mig de l’espessa boira no es veu res, no es distingeix res de res, i costa imaginar-te que uns metres més amunt hi ha un cel blau i nítid... Algunes ciutats i molts pobles viuen moltes vegades dies i dies acompanyats per les boires i aleshores no els queda més remei que mirar la tele i adonar-se que més enllà, més enllà, fa bon dia!

La festa dels morts

Fa pocs dies varem celebrar la festa dels morts, dit popularment,

tot i que algú parla de la diada de difunts, però no: és el dia de la festa dels morts. La nostra cultura, o millor dit la nostra cultura recent sembla voler canviar aquest sentit de la festa tan arrelada fins fa poc a casa nostra. D'un temps ençà els morts semblen ser cosa d'un altre planeta i molts intenten oblidar o passar per alt la cultura de la mort i la nostra relació amb els nostres avantpassats. En canvi, a tota l'Amèrica Llatina, i a d'altres indrets del planeta també, el dia dels morts rep una especial rellevància. És ben normal apropar-te a algun dels cementiris d'aquest països, sobre tot en diumenge, i trobar-los plens a vessar i amb un gran sentit de festa. A molts llocs, davant de les fileres dels nínxols hi ha bancs, per tal que els familiars i amics es puguin asseure i establir així llargues converses amb el difunt d'una manera més confortable.

Al Sud Andino celebren d'una manera especial la festa dels morts, a part d'anar-los a visitar i a xerrar amb ells als cementiris al llarg de l'any. Al vespre de Tots Sants s'instal·len com unes capalletes amb la fotografia del difunt a la porta de les cases dels darrers morts del poble d'aquell any i un grup de cantaires va de casa en casa a cantar i a vetllar el difunt amb la família. Després, els cantaires, son convidats a menjar i a beure els àpats que han preparat per a ells. L'endemà, el dia dels morts, totes les famílies agafen tot el que ha sobrat i preparen aquell menajr que més agradava al difunt i se'n van al cementiri a menjar-ho i a beure davant la tomba, tot compartint taula amb els familiars traspassats. És un gran dia de festa.

Al Vell Món els morts cada vegada resten més sols als cementiris i amb menys flors que els acompanyen, i ni tan sols recordem que els morts han fet possible el que avui som, i que sense ells no haguéssim estat mai. Que poc agraïts que som!