Flors

A finals de primavera i quan despunta ja l’estiu fa bo de passejar pels carrers de les ciutats. D’un temps ençà moltes ciutats i viles han engalanat els seus carrers i places amb nombroses arbres amb flors.

Sense adonar-nos, anem pel carrers trepitjant estores de flors, tot i que ja ha passat la diada de Corpus que és quan s’acostumava, quan érem petits, a guarnir els carrers abans que passés la processó... Ara, que les processons només es fan en determinats pobles o ciutats –les altres ni tan sols recorden que és el Corpus- , ara, trobem els carrers plens d’estores de colors grocs que les tipuanes escampen arreu, o d’arbres, com les albízies curulls de flors roses o les jacarandes amb el seu gran i elegant lila; també podem sentir el perfum dels til·lers a mig florir o dels llaurers acabats d’estrenar, ... i això sense passejar-se pels parcs on hi podem veure, sentir i olorar tot tipus de plantes, arbres i arbustos des dels més autòctons, els més aromàtics i els més tropicals. I és que avui les ciutats han anat perdent aquell to grisós que li conferien les pedres d’abans quan la pols dels carrers fou transformada amb empedrats i després recoberta d’asfalt. Aleshores, alguns veïns, s’esforçaven en col·locar en llurs balcons i finestres alguna planteta, un gerani o un roser, per tal de donar una mica de vida aquells carrers tristos i grisos de la gran època industrial.

Ara, les indústries han marxat dels nostres centres, els carrers han esdevingut espais de trobada per la gent i els arbres i les flors ornen tota aquesta nova imatge de les nostres ciutats i viles. Aviat, ja no ens caldrà, com abans, haver de sortir de la ciutat per a veure arbres i flors, ara, només ens cal sortir al carrer i contemplar com la natura també pot estar present al davant de casa nostra. Només ens cal cuidar-la i mimar-la per a poder-la gaudir molts anys!

El concert

Des de fa uns anys a Mataró es celebra un concert per Sant Jordi i al programa no hi falta algunes de les cançons catalanes que ens apropen a aquest sentit de pàtria, país... (que cadascú hi afegeixi el que li sembli més adient –o el que més li agradi. Sense discussió).

El concert va ser força reeixit, sobre tot per les magnífiques veus del grup de Centelles que tot i cantant a "capella" feien vibrar mig temple. El "nostre" tenor Fadó que els va acompanyar en els moments de les cançons que fan "pàtria" també correcte, i agraïts que desinteressadament hi volgués participar; però el cert és que arribats a aquests moments sublims i quan tothom dret acompanyava el "Per damunt dels nostres cants..." vaig fer un retorn en el temps, a l'any 1968, quan per primera vegada es va autoritzar cantar la cançó després de molts anys de silenci. Fou al monestir de Sant Cugat en una nit exuberant i on tothom, aleshores també dempeus, però amb llàgrimes als ulls, va poder escoltar "El cant de la senyera". Ahir, tot i la majestuositat de la festa, res a veure....Respectuosos, sí, emoció? Potser els més grans encara recordaven els anys de repressió i de boca closa, però els joves ni tan sols saben que durant molts anys estigués prohibit cantar i/o escoltar aquesta cançó, i que es va precisar d'un permís especial per a poder- la sentir aquella nit de primavera d'ara fa 40 anys al monestir de Sant Cugat, després dels tristos Fets del Palau de l'any 1960.
És fa difícil explicar i fer entendre què foren tants i tants anys de silenci. Sembla però, que rebuscant la memòria alguns joves comencen a entendre el llarg camí que molts varen –vàrem- fer per poder obtenir la democràcia que avui gaudim.
No en volem les gràcies, però si que es reconegui el gran esforç que va costar i que molts no varen poder ni tastar-la.

Tot esperant la primavera

Aquests dies escoltem diferents arguments sobre la greu crisi econòmica que patim. Tothom fa "el seu" anàlisi. Alguns amb més profunditat que d'altres, i alguns quan parlen de la crisi a Espanya o a Catalunya s'obliden que n'hi ha una de més universal. Ja no s'hi val a dir que "Spain is different". Espanya, com molts països occidentals o d'economia occidental, s'ha vist immers d'una manera concreta dins d'aquesta forta crisi, i si analitzem el Regne Unit també hi trobarem la seva particular concreció i així a cadascun dels països.
El que no hem sentit quasi gens és "quan s'acabarà aquesta crisi". Tothom fa previsions negatives fins ben entrat el 2010. L'altre dia, però, en una conferència a Mataró, vaig sentir les primeres frases optimistes pronunciades pel màxim representant de la primera entitat d'estalvis local. Un missatge de confiança també toca en aquest moments i no seré pas jo qui li esmeni la pàgina; el cert és, però, que "aquesta" crisi tan global no té una recuperació tant de "llibre" com han tingut les crisis viscudes fins ara, justament per això, perquè ara és una crisi global, però perquè, a més a més, s'hi han afegit tota una sèrie d'elements més enllà dels purament econòmics: la cobdícia, l'engany, l'estafa..., i tot això ha fet que damunt la taula hi figurin altres temes més enllà dels econòmics. És per això, perquè caldrà superar aquests altres elements, que la recuperació és fa tan difícil de preveure: la confiança, la transparència, l'honestedat.... com es recuperen?
En sortir d'aquella conferència "optimista" vaig anar a escoltar un altre conferenciant que parlava del fòrum de Davos, recentment celebrat, i també del fòrum social del Brasil. I a partir d'aquí, si ja hi havia alguns elements sobre la taula per a replantejar-se, escoltant els missatges -no escrits- del fòrum social, la taula s'omplia a vessar. Hi ha tantes coses a replantejar que ja no es parla de sortida de crisi sinó de canvi profunds del sistema econòmic actual; tant profunds que de moment ningú es veu capaç de definir-los.

Potser ens caldrà una gran reflexió universal sobre sistemes econòmics, sobre sistemes socials per a poder començar a entreveure cap on va el nostre món. De moment, seguirem esperant que la primavera ompli aviat els camps de flors i les orenetes s'afanyin a fer els seus nous nius.

Ahir

El dia d'ahir, per més que alguns no vulguin reconèixer la seva importància, per a molts homes i dones de la terra, de tot el planeta, en va tenir molta. Un home de color entrava a la Casa Blanca, ell i tota la seva família de color. Ell mateix deia que 40 anys enrera el seu pare no hagués pogut entrar en qualsevol restaurant del país. Si això no és un dia històric ja em direu quin dia ho és.
A moltes orelles encara ressonen les paraules de Luther King proclamant "he somiat que un dia ...." I aquest dia fou ahir, quan tot el món contemplava admirat com un home de color caminava en pas ferm per l'avinguda de Pensilvània cap a la Casa Blanca.
Aquest dia no només era important per a la gent d'aquest gran país on la barreja de races i civilitzacions ja no pot donar marxa enrera, també ho era per als ciutadans de molts altres països: per als ciutadans dels països receptors d'emigrants d'arreu del món i que a partir d'ara hauran de mirar els nouvinguts amb uns altres ulls; per als ciutadans d'aquells països de color de pell diferent a la blanca que veien atònits com algú de color seria a partir d'ara el dirigent del país més poderós del món... Alguns reconeixien en aquest important president com algú dels "seus", algú que per primera vegada era com ells, i fins i tot que era algú sortit d'ells.
Ens hem parat a analitzar l'impacte de les imatges que ahir es varen poder veure arreu del món?
El que sí que es pot afirmar és que fou un gran impacte, viscut per alguns des de la proximitat, per altres des de la llunyania, però que a ningú va deixar indiferent; tots, però, interrogant-se: i ara què? Suposarà aquest fet un canvi en les relacions entre els homes i dones del món que a partir d'ara i per la força d'uns vots se senten tots, són tots més iguals?
El món s'ha obert a una nova etapa. Si més no es veu obligat a arraconar els vells cants reivindicatius de l'ideari "folk" que tot reivindicant deien:
"blancs i negres junts,
blancs i negres junts,
oh dins del món cor crec fermament
que junts vencerem demà!"

Demà ja és ahir!

Veïns

Feia molt temps que no la veia. Fa uns anys, no sé ben bé quants, va marxar del carrer i se'n va anar a viure no pas massa més lluny, en una casa més gran i més bonica, perquè aleshores la feina els anava molt bé, però ara feia molt temps que no la trobava. Vaig pensar que fins i tot ja no vivia pel barri. Avui, en arribar al portal de casa, sortia de casa els veïns. "Quan temps feia que no ens veiem! Oh! quina il·lusió trobar-te. Com estàs?" De sobte, els seus llavis han callat. Només parlava la seva mirada; una mirada trista i apesarada: "Les coses no m'han anat massa bé... Em vaig separar i ara intento sortir-me'n com puc...." I m'interrogava preguntant-me "I tu? Et veig molt bé" No m'he atrevit a dir que sí, que bé, encara que carregada de feina. Que la família bé, que els fills han estudiat, que tenen una bona feina, que no ens falta res.... Ho ha pogut intuir, però he pensat que no era just explicar que hi ha móns meravellosos, mentre els altres passen tantes penúries. Tots ho sabem que potser no és culpa d'ells, o potser si, perquè varen arriscar massa, perquè ambicionaven massa, però avui, davant d'aquells ulls entristits hagués estat massa cruel dir que tot ens ha anat molt bé, que hem sabut ser assenyats, que no ens hem embrancat en negocis incerts... Ens hem acomiadat, però per a retrobar-nos i per refer una mica aquella amistat de veïnatge que en d'altre temps havíem compartit. Ja sé que potser no servirà de molt, però el que si que és cert és que el nostre arreveure ha estat il·lusionat, ple de goig de veure'ns i de reconèixer-nos, i de saber que malgrat tots els contratemps seguim existint.

A la sortida de Sant Martí de Mata

Atrapats per la crisi?

Estem submergits en una crisi econòmica, millor dit, financera, que ha portat o està portant o arrossegant a una crisi econòmica bàsicament a les economies occidentals. Segurament estem davant del gran primer terrabastall de l’anomenat mercat lliure, o capitalisme liberal, o el nom que es vulgui donar a aquest capitalisme desenfrenat fonamentat en el consum, però fonamentat també en la cobdícia d’alguns que han agafat els diners dels altres i han acabat enganyant-los perquè donaven un valor irreal, inexistent a diferents paquets d’accions que els havien confiat.

S’ha trencat el sistema financer que, tot i el catacrac del 1929, va tornar a agafar volada després de la segona guerra mundial.

I ara què?

Fins avui hem anat sentint mil i una proposta de cara a retornar la confiança als industrials, a aquells que, malgrat tot, tenen ganes de posar béns i serveis al mercat però que no tenen recursos per a fer-ho perquè ningú no els en deixa.

Algú ha parlat de retornar la confiança als mercats. Pregunta: i els mercats els tornarem a deixar en mans dels que ara ens han portat a aquest immens atzucac? Sembla clar, que al costat de tantes propostes agosarades n’hi ha d’haver una de prèvia que és: com s’articulen mecanismes de control perquè tot això no torni a succeir?

Sembla que els de la UE –que són els països de la zona euro- acompanyats per la GB –ep! la GB i tot, ella sempre tan lliura i tan autònoma- finalment han trobat camins comuns per intentar pal·liar la greu crisi que ens envolta, i una de les accions més importants és “semi” nacionalitzar la banca privada mitjançant la compra de més del 50% de les accions: l’Estat esdevindrà el primer accionista de les principals economies occidentals!

La política, que és entre altres un instrument per administrar els béns dels ciutadans, no ha estat capaç de trobar cap altra eina que li permetés actuar sobre la crisi actual. No si han valgut les paraules de confiança dels presidents dels diferents països, no s’hi ha valgut les diverses injeccions de liquidesa, no s’hi ha valgut les propostes d’ajudes...., ha calgut passar a l’acció directa: comprar els bancs o part dels grans bancs, dels que han fet pitjor les coses i que ara es troben amb un forat més que negre.

Si ens ho haguessin explicat a les classes d’economia d’ara fa trenta anys ningú s’ho hagués cregut, ni el propi Marx, molt en boga per aquella època.

Ara, com ha dit el periodista, només cal esperar la resposta dels mercats. N’hi haurà prou per regenerar la confiança? O potser caldrà que l’Estat –aquest papà Estat que ningú no volia- hagi de posar-se a produir més béns i més serveis per al seus ciutadans?