Desencís

Sovint parlem dels joves de si els seus valors són diferents, de si passen de tot, de si no es volen implicar en res, ni en la feina, ni en els estudis, ni en formar una família, ni en l’àmbit social, ni en la política... Moltes vegades ens preguntem tots plegats, i avui més que mai potser, el perquè d’aquests comportaments. I aleshores des d’aquell que pontifica que potser els pares no n’han sabut prou i es reconeix com “ho hem fet tan bé com sabíem..” , a aquells que diuen que si l’escola, que si la societat, els mitjans de comunicació -que avui semblen els culpables de tot - ...; però el cert és que potser no anem al fons de la qüestió: algú d’aquests que teoritzen sobre “els joves” ha preguntat alguna vegada als propis joves: i vosaltres què hi dieu, per a conèixer en primera persona l’arrel del problema? Però potser no cal preguntar-los a ells, potser ens hem de preguntar a nosaltres mateixos, els adults, si som nosaltres amb el nostre quefer moltes vegades immadur, irreflexiu, fals, insolidari, etc,... la causa d’aquest desencís dels nostres joves.
Quan les utopies encara són un objectiu per a ells som nosaltres els que deixem de lluitar per aquestes mateixes utopies i ens deixem arrossegar per la comoditat, pel camí fàcil, per l’estatus adquirit...., o ens amaguem darrera falsos comportaments d’autoritat o de saviesa. I així és com deixem de ser “utòpics” , il·lusionats, confiats, transparents, lluitadors.... Els nostres ideals de joves han deixat pas al conformisme, a una situació menys arriscada, ... i fins i tot a una situació poc coherent amb les nostres idees i maneres de fer de temps enrere. I serem capaços de buscar mil excuses i mil justificants perquè els altres acceptin que allò que fem és el que és correcte, és el que toca -més aviat seria.

Els joves acaben no entenen res; en abandonar les utopies els hem trencat les il·lusions, els hem avocat al desconcert i al desencís, i aleshores no ens estranyem que ens diguin: ja us ho fareu!

Dies de festa

Sempre acabem dient que aquests dies són diferents, que són poc normals. I és ben cert, talment sembla que les busques del rellotge s’hagin parat i no ens recordem de res ni que el món existeixi: la casa, la cuina –sobretot la cuina- la família i ja està. I ben bé no està. Perquè no és cert que el món s’aturi i que la gent canviï de ritme. Ben mirat, només uns quants i uns quants ben poquets, però com que sovint “universalitzem” allò que s’esdevé a casa nostra... I tan avui com ahir el sol ha sortit –una mica més aviat ja- i s’ha tornat a amagar i també la lluna, que fa un parell de dies que va fer el ple i era magnífica. Diuen que la millor lluna és la del ple de gener, que fins i tot pots sortir al jardí i llegir de tanta llum que fa, tot i que no es pas bona època per a sortir a prendre la fresca a mig gener i a mitja nit. Bé, el que dèiem, malgrat que uns quants ens quedem tancats a casa –avui, uns quants menys perquè per Sant Esteve només els catalans i els anglesos fem festa- el món segueix donant voltes i hi ha infants que neixen i gent que ens deixarà per sempre, hi ha baralles –les bones noticies no arriben mai- i segrests i penes i també esport. Això si, perquè a part dels agosarats que fan com cada any la travessa del port el dia de Nadal hi ha diferents campionats que no s’aturen. I també hi ha concerts. Molts concerts i a tots ens agrada sentir concerts per Nadal i cantar nadales. Ahir mateix varem assistir a un concert quasi familiar –perquè no hi havia massa gent- però que en canvi va ser força aconseguit, perquè el que agrada a la gent és sentir cantar cançons conegudes i no allò que en diuen “un concert” de debò. De tota manera, veig que els músics en aquests concerts “tan populars” el que solen fer és un programa max-mix, entre mig de peces conegudes n’hi posen de menys conegudes però prou boniques i així de mica en mica la gent anem educant la oïda, perquè molts som de la generació no-musical, és a dir quan la música només era per a una “elit” i els altres ens havíem de conformar amb la “nova cançó”... Uf! Quin rotllo. Està vist que fins i tot la inspiració avui és diferent. Bon Nadal

El camí de la llibertat

Han estat quasi tres anys des que ell va marxar de l’illa per a iniciar una nova vida: una vida lliure que els permetés sobre tot obtenir un futur millor per a llur fill. Va sortir fent un curs de tècnic a Mèxic i després va poder entrar a USA com a exiliat polític. El seu alt nivell d’estudis, això si, de l’illa surten molt ben formats, li va possibilitar tenir aviat una bona feina, i aleshores inicià tots els tràmits perquè ella i el nen poguessin també deixar l’illa i emprendre definitivament el camí de la llibertat.

Ha estat un camí llarg, de papers i papers i més tràmits, i diners és clar, des de Miami, com fan tots; primer per a donar-los un cop de mà perquè amb el que es percep per la feina que es fa –uns 15 dòlars al mes un bon llicenciat- no en n’hi ha per a res, ni tant sols per al menjar i no parlem dels medicaments, que no n’hi ha. Molt bons metges, bons hospitals, però sense medicaments...

La separació ha estat llarga i dolorosa, tant com ara al moment de dir adéu a la mare sabent que potser no es podran veure mai més, dir adéu als veïns, als amics, a la terra que t’ha vist néixer i créixer i marxar a un lloc desconegut i incert. Per un costat la il·lusió de l’encontre amb el marit i l’inici d’una nova vida, però per l’altre el dolor d’un adéu, potser per sempre.

Després, un vol d’avió, el primer de la vida, és clar, el rencontre, el país estrany on has gestionat la sortida, l’arribada a una nova frontera, el pas tota sola amb el nen demanant com tants d’altres que t’acollin com exiliada... I finalment la terra nova, lliure, que d’entrada t’atorga ja un munt d’ajudes perquè puguis tirar endavant aquests primers mesos.

I el teu fill, aviat anirà a la nova escola; com tots els infants fills d’exiliats de l’illa farà les classes amb anglès, però amb una mica de sort el seu company de taula l’entendrà, perquè a Miami es parlen dues llengües m’has dit.

Des de l’altre costat de l’oceà ens costa entendre que els USA siguin tan generosos amb vosaltres i tu i els teus els estigueu tan agraïts, però després de seguir amb tu aquest llarg camí, avui podem entendre millor el que és i representa per a vosaltres aquesta llibertat.

No defalliu. Algun dia, potser també, el vostre país serà lliure!

La ciutat rosa

Aquest és el sobrenom de la famosa ciutat de Petra, la ciutat de pedra rosa, la ciutat rosa del desert. Tant se val el nom i fins i tot el color, el cert és que després de caminar més d'un km per un congost flanquejat per roques altíssimes et trobes amb un meravellós edifici entallat a la pedra. I aquesta és la gran originalitat dels nabateus que varen ser, sembla, els que esculpiren aquests edificis a les pedres, tot i que abans que ells els edomites varen viure també per aquestes valls.

Caminar pel congost que porta a la ciutat en mig de la llum i les ombres que les roques allarguen sobre els visitants esdevé un primer pas cap a la màgia que trobaràs al final de l'engorjat

Normalment veiem els edificis construïts pedra sobre pedra –només algunes vegades les mateixes roques serveixen de fonaments- en canvi a Petra és la roca treballada per la mà humana que es converteix en edifici, i quins edificis!

Aquesta ciutat, però, no hagués reeixit com a gran ciutat comercial de l'època –entorn del segle 1er de la nostra era- si no hagués tingut uns homes enginyosos que haguessin construït petites canaletes amagades a les roques –perquè l'enemic no ho veiés- que transportaven l'aigua a la ciutat. L'aigua, el conduir l'aigua, l'emmagatzemar aigua ha estat sempre l'element clau de les civilitzacions que viuen en zones àrides: perquè sense aigua la vida no hauria estat possible.

Petra és una ciutat rosa, però si penetres en algun dels seus innombrables edificis i mires cap el sostre veuràs que les roques són d'una gran varietat de colors, aquí dins no els cal la llum del sol per anar canvien de tonalitat al llarg del dia: cada entallat de la pedra és d'un color diferent.

Si pugues al Monestir, que és una de les edificacions que es troba en un dels turons que envolten la gran ciutat, podràs albirar l' immens panorama de la vall de Naba i podràs gaudir d'una estona de pau i silenci. Aquí dalt són poc els visitants que hi arriben i el garbuix de la ciutat es transforma en quietud. No hi ha soroll, no hi ha brogit, només un sol intens que tot ho il·lumina i que et permet contemplar la bellesa de la natura que tens al teu voltant i la bellesa que l'home ha estat capaç de crear amb les seves pròpies mans.

Quin color agafen les pedres de la ciutat rosa quan els núvols han deixat caure un doll d'aigua fresca per damunt d'aquestes roques?

Cal agrair als romàntics del segle XIX que després de capbussar-se dins de la història es dedicaren a buscar allò que en algun lloc de les antigues escriptures deia que hi havia una ciutat meravellosa.

Palau-fortalesa de Massada

Arribar a Massada a primera hora del matí et desvetlla del son que fa poca estona has hagut de deixar en mig dels llençols de l'hotel: com es va poder construir una fortalesa com aquesta ara fa més de 2.000 anys?

Cal entrar-hi amb els ulls oberts per contemplar el que era capaç de fer l'home a aquella època i no tant sota una intenció defensiva, que també, sinó com un espai de lleure: un palau d'hivern per a venir-hi a passar llargues estones en mig del sol imponent del desert de Judea, lluny de tot vincle humà però acompanyat de tots els luxes del moment...

De fet, però, aquest meravellós palau construït damunt d'un turó de 400 m d'altitud al costat de la Mar Morta, va tenir una vida molt curta, comparada a la que han tingut altres fortificacions com aquesta. Iniciat a l'entorn dels anys 30 aC va servir com a palau-refugi a Herodes el Gran. Uns anys després seria utilitzat com a darrer bastió del poble hebreu, en aquest cas, representant per un reducte de zelotes. A l'any 74, la fortalesa va ser passada per les armes romanes. Bé de fet, poca cosa hi varen acabar fent els romans després de tres anys de setge, perquè quan els 950 darrers habitants es veieren atrapats per les legions romanes varen decidir fer el darrer acte heroic de la seva vida: morir abans d'entregar-se a l'enemic, i dels pares als fills i dels germans als parents tots varen anar matant-se, llevat de dues mares i els seus cinc fills que es varen poder amagar en unes coves subterrànees, ells serien el que explicarien els fets quan un escrivent jueu, ara traspassat a les files romanes els va trobar.

Valia la pena tan sacrifici humà? Els jueus súper ortodoxes actuals, que no admeten el suïcidi no ho volen ni recordar, mentre que d'altres hi porten fills i joves perquè contemplin l'indret on els darrers jueus que es varen quedar al seu país –els altres, amb la diàspora s'escamparen Mediterrani enllà- varen sacrificar-se abans que l'enemic els prengués els fills, els vengués com esclaus i violés a les noies. Aquest fou el preu de la llibertat d'un poble que des d'aleshores i quasi durant 20 segles ha hagut de refer la seva vida lluny del seu país. I ara...

Pedres al desert

Quan estudiava geografia, d'això ja fa molts anys, em deien que no tots els deserts són iguals i d'una manera excepcional m'anomenaven el Sinaí com un desert de pedres, no de sorra.

I talment és així: el desert del Sinaí és un conjunt de pedres apilonades que van fent muntanyes i on no hi ha res més que això: pedres.

Diuen que els beduïns que són pobles nòmades que viuen al desert saben prou bé que entre mig de tantes pedres de tant en tant hi ha aigua i això els permet d'aturar-se, muntar l'haima i deixar que els seus ramats "pasturin" per aquells indrets. Quan s'acaben aquelles pastures eixutes que un bri d'aigua va fer créixer algun dia, desmunten l'haima, s'enfilen als camells i fins un altre indret on saben que hi ha aigua i quatre herbes per als animals. Només ells són capaços, en mig de tants rocs, de descobrir on hi ha un regalim d'aigua, perquè sense aigua no hi ha vida.

Aquest és el gran paradigma del desert: l'expressió de la no-vida i en canvi si et plantes al bell mig pots sentir com les pedres et parlen amb un silenci pregon: pujar al cim del Sinaí per a veure-hi néixer el nou dia, no és res més que, després d'una llarga caminada sota un immens mantell d'estels, anar veient com a cada instant del dia les pedres van prenent un color diferent i et van anunciant el pas dels minuts, de les hores, del temps.... i en el fons, al fons d'una vall hi pots descobrir un gotim verdós, senyal inequívoca de la vida que s'amaga sota de tantes pedres...

Si mai plou al desert, diuen, que al cap de pocs dies les seues valls es vesteixen de boniques estores de flors i en un obrir i tancar els ulls, un cop meravellats per tanta bellesa, les flors es van pansint i el paisatge esdevé groc i monòton com sempre.

Però el silenci del desert ens parla d'aquest gran espai que l'home necessita per a viure que és l'espai on retrobar-se amb ell mateix i poder així reemprendre de nou el camí, tal i com va fer tantes i tantes vegades el poble hebreu.

Nit de Sant Joan

Una revetlla que ja no és revetlla. De tant en tant se sent algun petard i algun coet llunyà, però s'ha acabat aquella segona revetlla que era abans la nit de Sant Pere i que de vegades era més important per bé que el dia de Sant Pere era festiu (vermell als calendaris de l'època) mentre que el de Sant Joan era recuperable. No havia entès mai aquesta diferència, però el cert és que el dia de Sant Pere ningú treballava, i ara tothom treballa... vet aquí que ens ha portat aquest canvi de santorals i de festius.
De tota manera les revetlles ja no són el que eren, no ho dic tant per al tema de si l'any vinent podrem seguir encenent bengales o no, si no més aviat per al tema dels focs: el que feia revetlla o festa eren els focs que sorgien a diferents indrets de la ciutat. Aquestes fogueres que els infants i joves es cuidàven d'anar construint al llarg de la setmana anant a buscar els "trastos" vells dels veïns i a on els que no havien tingut temps de donar-los-hi venien a darrera hora per a llençar al foc tot allò del que es volien despendre. Perquè de fet, les fogueres de Sant Joan no eren res més que això: la crema de tot allò que era vell, que ens feia nosa, que no volíem veure més, que ja no servia per a res. La nit de Sant Joan esdevenia la nit del canvi, de la renovació, llançàvem al foc tot allò que no ens agradava, que ens feia mal, que no desitjàvem... el foc ho cremava tot, ho consumia tot ... i era així com podíem començar un dia nou, un dia diferent, i tot s'esdevenia en una mateixa nit, al llarg d'una nit molt curta que ens permetia llençar, cremar, olvidar els trastos i les angoixes que ens capficaven, els maldecaps, els neguits, i la claror del nou dia naixia amb nosaltres amb el desig d'un món nou, d'un esperit net, d'un recomençar alliberats de tot allò que fins feia poques hores ens havia corprès.

Ara s'han acabat les fogueres, han prohibit les fogueres, i aquests moments màgics que ens oferien les nits de Sant Joan també han desaparegut del nostre itinerari vital...