La festa dels morts

Fa pocs dies varem celebrar la festa dels morts, dit popularment,

tot i que algú parla de la diada de difunts, però no: és el dia de la festa dels morts. La nostra cultura, o millor dit la nostra cultura recent sembla voler canviar aquest sentit de la festa tan arrelada fins fa poc a casa nostra. D'un temps ençà els morts semblen ser cosa d'un altre planeta i molts intenten oblidar o passar per alt la cultura de la mort i la nostra relació amb els nostres avantpassats. En canvi, a tota l'Amèrica Llatina, i a d'altres indrets del planeta també, el dia dels morts rep una especial rellevància. És ben normal apropar-te a algun dels cementiris d'aquest països, sobre tot en diumenge, i trobar-los plens a vessar i amb un gran sentit de festa. A molts llocs, davant de les fileres dels nínxols hi ha bancs, per tal que els familiars i amics es puguin asseure i establir així llargues converses amb el difunt d'una manera més confortable.

Al Sud Andino celebren d'una manera especial la festa dels morts, a part d'anar-los a visitar i a xerrar amb ells als cementiris al llarg de l'any. Al vespre de Tots Sants s'instal·len com unes capalletes amb la fotografia del difunt a la porta de les cases dels darrers morts del poble d'aquell any i un grup de cantaires va de casa en casa a cantar i a vetllar el difunt amb la família. Després, els cantaires, son convidats a menjar i a beure els àpats que han preparat per a ells. L'endemà, el dia dels morts, totes les famílies agafen tot el que ha sobrat i preparen aquell menajr que més agradava al difunt i se'n van al cementiri a menjar-ho i a beure davant la tomba, tot compartint taula amb els familiars traspassats. És un gran dia de festa.

Al Vell Món els morts cada vegada resten més sols als cementiris i amb menys flors que els acompanyen, i ni tan sols recordem que els morts han fet possible el que avui som, i que sense ells no haguéssim estat mai. Que poc agraïts que som!

La creu del Sud

Aquesta vegada si, aquesta vegada no volia marxar de l'hemisferi Sud sense veure la famosa constel·lació de la “Creu del Sud”, el GPS de molts navegants durant molts segles. La Creu està envoltada per la constel·lació del Centaure i al capdavall es troba la constel·lació de la Mosca. Donat que l’estrella Polar no es veu des de la latitud Sud, el reconeixement d’aquesta petita constel·lació va ser cabdal per a orientar-se tots aquells que creuaven l’Equador cap els mars del Sud.
Contemplar el cel, a mitjanit, al desert no té preu, és un altre espectacle meravellós i gairebé irrepetible. Lluny de qualsevol contaminació lluminosa urbana la quantitat d’estels que es poden arribar a albirar és infinita; alguns formen núvols d’estels de tants i tants que n’hi ha. No sabem on és el més enllà, però enllà, enllà hi segueix havent estels. Si en mig de tants punts brillants hi pots reconèixer la Via Làctia tot fent el Camí de Santiago o l’Osa Major i l’Osa Menor amb l’estrella Polar a la cua, al bell mig del Sinaí, o la Creu del Sud, en ple Norte Grande, aleshores perceps la importància que ha tingut l’astronomia al llarg de les civilitzacions i que ara, amb les noves tecnologies ha quedat relegada a uns quants científics i afeccionats.
Sort que cada any, per Sant Llorenç, els homes del temps principalment, ens anuncien que si aquella nit càlida del mes d’agost, el cel està serè, podrem observar com cauen els estels: la pluja d’estels, les llàgrimes de Sant Llorenç en un llenguatge més religiós, i aleshores, com que fem vacances i no cal anar a dormir aviat, abandonem per una estona la ciutat i anem a la muntanya més propera per a recordar-nos i admirar-nos de les belleses de la natura mentre del cel les estrelles van caient...
El mateix espectacle que pots contemplar en una nit serena d'hivern al desert d'Atacama i des d'on una vegada descoberta la Creu del Sud adonar-te de l'important que deuria ser per als mariners d'altres temps poder-la albirar per a seguir navegant tot seguint el seu rastre..., perquè la Creu assenyala directament el pol Sud.

Els gèisers del Tatio

El microbús que recull als intrèpids turistes arriba una mica abans de les quatre. És negra nit i en aquell moment només es pot dir que fa molt fred. Esperançats, anem pujant al vehicle tot esperant que d’aquí una mica, quan haurem recollit tots els passatgers dels diferents hostals –tot plegat disset- la calefacció haurà assolit un punt de confort. Però no, ni calefacció ni confort. Al cap d’una estona algú pregunta perquè no engeguen la calefacció i algú respon que està espatllada, que no va...! Però és que, a més a més, algunes finestres no ajusten prou, millor dit amb els sotracs del camí es van obrint i cada vegada fa més fred a l’interior del bus i la gent es va enfonsant dins dels respectius abrigalls. A fora no es veu res, només pedres i més pedres, ens acompanya, però, la lluna que fa un parell de dies va fer el ple... Pels vaivens del cotxe sabem que anem pujant i voltant.

Al cap d’una llarga estona, el vehicle s’atura, i surt el guia i quan ens interroguem i ara què, torna a entrar per a dir-nos: si algú vol anar “al baño” pot sortir –ningú vol banyar-se és clar, però en castellà això d’anar a fer un pis se’n diu anar “al baño”-; però que s’abrigui bé que a fora estem a 10 graus sota zero! És difícil explicar la sensació que se sent a 10 graus sota zero, però ens reconforta saber que fa una setmana estaven a 17 sota zero...! Una estoneta més de bus i tornem a baixar, ara sí per a començar a veure un dels espectacles més inèdits que ofereix la natura: els guèisers del Tàtio, un volcà dels Andes. Ens trobem a 4.320 metres d’altitud, vaja quasi com si haguéssim fet el cim! L’escenari gèlid, però meravellós. No sabem si la temperatura ha baixat més, perquè de fet fins que no surt el sol va baixant i encara trigarà una llarga estona a fer-se de dia, però si que es pot ben assegurar que fa un fred que pela. En mig d’aquest ambient hivernal, sorgeixen d’aquí i d’allà, els guèisers, brolladors d’aigua calenta que es va vaporitzant. Tot d’un plegat sents el glup glup de l’aigua i de seguida comença a enfilar-se amunt, amunt... N’hi ha més de 80 en aquest paratge i ens diuen que la temperatura de l’aigua pot assolir el 85 graus. El fred intens ens convida d’apropar-nos a aquests dolls d’aigua calenta per a escalfar-nos. Quan ens serveixen el cafè ens cal prendre’l de seguida, perquè si no se’ns pot quedar congelat a les mans. Però, tant se val el fred. La visió d’aquest fantàstic camp geotèrmic bé que s’ho val.
De mica en mica la lluna comença a declinar mentre per l’Orient podem veure les siluetes dels diferents cims que les primeres llums de l’alba van dibuixant.
El guia ens convida, ara sí, a banyar-nos en unes Lagunillas, diu que l’aigua és tèbia. Segur que ho és, però i en sortir què passa?... Ho deixarem per una propera ocasió.
Quan finalment el sol decideix treure el cap per darrera d’un dels volcans de la "Cordillera" tornem a enfilar-nos al bus per iniciar el descens; pel camí veurem tota mena d’animals de la zona: llames, alpaques, vicunyes que pasturen per aquesta gran reserva natural. Al bell mig de les aigües gelades d’un rierol podrem contemplar com uns ocells hi fan el niu. Després, a ple dia, ens adonarem per on hem triscat per a poder albirar tal fenòmens de la natura! Haurà valgut la pena, però.

El Valle de la Luna

Si hi arribes un capvespre de lluna plena trobes una vall il·luminada per un munt de petits llantions: son les pedres mineralitzades que brillen al reflex de la llum. És, diuen, un espectacle únic, llunàtic, perquè només es pot donar en un espai com aquest. I és per això que quan es tracta de fer proves similars a la lluna els científics s’arriben a aquesta vall espectacular perquè la seva morfologia és semblant a la que té el sòl lunar...
Anar-hi en ple dia, però, t’ofereix tota una altra imatge: pedres recargolades, roques esquinçades, sorra que acaba d'ajeure's....

Els ulls només visualitzen dos colors: el blau del cel d’una intensitat desconeguda i el marró amb totes les seves variants, més de les que hi havia a les capses de llapissos de colors de Caran d’Ache de quan érem infants.... Hi ha forats i grutes, senders i corriols que t’enfilen fins els diferents pujolets, alguns de roques fermes, d’altres suaus i flonjos, són els que el vent ha anat construint apilonant la sorra fins a fer-ne muntanyes-dunes gegantines. Tot és gran, tot és immens, però ni un sol bri de vida, ni un matoll, ni una mala herba, ni tampoc cap ésser viu, perquè allà la vida és la magnitud de la bellesa, és el silenci, és la solitud....
Dins d’aquest espai immens ets tu i només tu el qui dona vida a aquell paratge, ets tu qui dona sentit a tanta bellesa comprimida. Tu hi aportes la teva presència i amb ella les pedres, les roques, la sorra.... prenen sentit i donen vida i color a aquesta meravellosa vall. Només cal que obris els ulls i contemplis.

El desert d'Atacama

Diuen que és el desert més àrid del món. Al llarg del segle XX hi va ploure només tres vegades, però malgrat aquesta terra que a primer cop d’ull se’t mostra erma i pobra, resulta que el desert d’Atacama ha estat el gran “fertilitzant” de les terres “riques” del primer món.

Molts encara recordem, de quan érem petits, el famós “nitrat de Xile” aquelles sals que barrejàvem a l’aigua per a regar els nostres horts.
Xile, un país poc conegut i cobdiciat pel primer món fins aleshores, va esdevenir des de mitjans del segle XIX, el gran proveïdor de l’Occident. La terra erma i pobra del Nord –el Norte Grande- va esdevenir un espai generós amb salitre i d’altres minerals. A poc a poc anaren arribant empreses europees -bàsicament angleses- per a explotar les riques terres i amb les empreses arribaren també molts homes i dones de les regions veïnes- quítxues, aimares- i llunyanes –mapuches, però també argentins, italians, etc... per a treballar en les famoses oficines (colònies mineres). De fet, quan es començaren a explotar les mines salitreres aquestes terres pertanyien, les del més al Nord, al Perú i, les d’una mica més al Sud, a Bolívia, per acabar, després de la guerra del Pacífic (1879-1884) en mans de Xile.
Un bon dia, però, uns químics alemanys varen descobrir el salitre sintètic i aquell dia, de cop, deixaren de funcionar les “oficines salitreres”. Però no tota la riquesa del Norte Grande era el salitre, avui encara del Nord de Xile surt la major part de coure que s’utilitza al món, i amb el coure molts altres minerals que són emprats per tot tipus d’aplicacions.
El desert d’Atacama, amb els seus espais encisadors –en tornarem a parlar- no només ha “fertilitzat” durant anys les terres del Món Vell, sinó que ha enriquit, i encara avui, el llarg i estret país de Xile.

Flors

A finals de primavera i quan despunta ja l’estiu fa bo de passejar pels carrers de les ciutats. D’un temps ençà moltes ciutats i viles han engalanat els seus carrers i places amb nombroses arbres amb flors.

Sense adonar-nos, anem pel carrers trepitjant estores de flors, tot i que ja ha passat la diada de Corpus que és quan s’acostumava, quan érem petits, a guarnir els carrers abans que passés la processó... Ara, que les processons només es fan en determinats pobles o ciutats –les altres ni tan sols recorden que és el Corpus- , ara, trobem els carrers plens d’estores de colors grocs que les tipuanes escampen arreu, o d’arbres, com les albízies curulls de flors roses o les jacarandes amb el seu gran i elegant lila; també podem sentir el perfum dels til·lers a mig florir o dels llaurers acabats d’estrenar, ... i això sense passejar-se pels parcs on hi podem veure, sentir i olorar tot tipus de plantes, arbres i arbustos des dels més autòctons, els més aromàtics i els més tropicals. I és que avui les ciutats han anat perdent aquell to grisós que li conferien les pedres d’abans quan la pols dels carrers fou transformada amb empedrats i després recoberta d’asfalt. Aleshores, alguns veïns, s’esforçaven en col·locar en llurs balcons i finestres alguna planteta, un gerani o un roser, per tal de donar una mica de vida aquells carrers tristos i grisos de la gran època industrial.

Ara, les indústries han marxat dels nostres centres, els carrers han esdevingut espais de trobada per la gent i els arbres i les flors ornen tota aquesta nova imatge de les nostres ciutats i viles. Aviat, ja no ens caldrà, com abans, haver de sortir de la ciutat per a veure arbres i flors, ara, només ens cal sortir al carrer i contemplar com la natura també pot estar present al davant de casa nostra. Només ens cal cuidar-la i mimar-la per a poder-la gaudir molts anys!

El concert

Des de fa uns anys a Mataró es celebra un concert per Sant Jordi i al programa no hi falta algunes de les cançons catalanes que ens apropen a aquest sentit de pàtria, país... (que cadascú hi afegeixi el que li sembli més adient –o el que més li agradi. Sense discussió).

El concert va ser força reeixit, sobre tot per les magnífiques veus del grup de Centelles que tot i cantant a "capella" feien vibrar mig temple. El "nostre" tenor Fadó que els va acompanyar en els moments de les cançons que fan "pàtria" també correcte, i agraïts que desinteressadament hi volgués participar; però el cert és que arribats a aquests moments sublims i quan tothom dret acompanyava el "Per damunt dels nostres cants..." vaig fer un retorn en el temps, a l'any 1968, quan per primera vegada es va autoritzar cantar la cançó després de molts anys de silenci. Fou al monestir de Sant Cugat en una nit exuberant i on tothom, aleshores també dempeus, però amb llàgrimes als ulls, va poder escoltar "El cant de la senyera". Ahir, tot i la majestuositat de la festa, res a veure....Respectuosos, sí, emoció? Potser els més grans encara recordaven els anys de repressió i de boca closa, però els joves ni tan sols saben que durant molts anys estigués prohibit cantar i/o escoltar aquesta cançó, i que es va precisar d'un permís especial per a poder- la sentir aquella nit de primavera d'ara fa 40 anys al monestir de Sant Cugat, després dels tristos Fets del Palau de l'any 1960.
És fa difícil explicar i fer entendre què foren tants i tants anys de silenci. Sembla però, que rebuscant la memòria alguns joves comencen a entendre el llarg camí que molts varen –vàrem- fer per poder obtenir la democràcia que avui gaudim.
No en volem les gràcies, però si que es reconegui el gran esforç que va costar i que molts no varen poder ni tastar-la.