El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dijous, de juny 29, 2006

De colors


Així és com classificaria l’exposició de fotografies d’en Sergio “A prop de les Santes” Una magnifica exposició de llums i de colors. De contrasts de figures i de llums, d’objectes i de colors. Tal i com ell mateix ha dit al moment de la inauguració ell no sap expressar-se en paraules si no captant el missatge a traves de la fotografia. I de quina manera!

La gent, - la festa fonamentalment és gent-, apareix totalment descrita, dibuixada i plena de vida, com correspon en diades tan assenyalades, però quan aquest gent és envoltada de llum i de color aleshores les siluetes es perfilen encara més perfectes, més exultants...

L’alcalde parlava de la sensibilitat, que a totes les fotos es traspuava un riu de sensibilitat, de delicadesa....

i jo afegiria: sensibilitat i delicadesa com aquella que els poetes són capaços de transmetre en llurs poemes, i que aquesta sensibilitat quan és amarada de llum i de color esdevé encara més bonica, més bella.... i la festa acaba envaint tot l’espai de l’exposició. Tant és així que contemplant aquesta col·lecció de fotografies, pots sentir des del dringar de les campanes de la barram convidant el poble a la festa, fins el flabiol que acompanya els gegants dins d’un escenari –inèdit- ajardinat.... Sempre havíem vist els gegants engalanats de tots colors, però mai sota un bosc frondós com el que ha aconseguit el fotògraf: aquí, en aquesta foto –us recomano per això veure la de l’exposició- els gegants avançan elegantment pel bell mig del passeig flanquejats per una munió de gent i el flabiol va sonant...

Només és un convit a visitar l’exposició .





dissabte, de juny 24, 2006

El camí de la Pau


Jo vull la pau, tu vols la pau, tots volem la pau i per primera vegada, a casa nostra, sembla que tenim totes les eines per assolir-la i el president està “per la labor” i no només manifesta que vol la pau sinó que reitera que tots hem de voler la pau; que no és cosa d’uns, si no de tots. Aquest xicot és tossut, però valent i sap prou bé que la pau no és patrimoni d’uns i prou; no, no, tots volem la pau i per tant en aquests moments tan importants i engrescadors és bo que treballem plegats. Més visió de responsabilitat, no sé li pot demanar; ara, si els altres, per diferents motius, no volen prendre part en aquest procés, allà ells, enlloc de ser mitjancers de pau i passar a la història com a forjadors/cooperadors d’una pau definitiva, quedaran una vegada més al marge.

La mà estesa ha estat doncs l’oferiment d’avui del president, recolzat per tots “els barons” com s’anomena ara a la cúpula del partit. Estem davant d’una situació diferent, desitjada per tothom, però que algú ha de liderar i saber arrossegar als altres i ara aquest líder existeix i s’aferra en el seu objectiu.

El camí serà llarg, dur i difícil; per això, aconseguir la pau exigeix un gran compromís col·lectiu, serenitat i l’esforç de tots” ha dit davant del Comitè Federal. Darrera d’aquestes paraules només hi cap la resposta contundent de dir: aquí estem, què hem de fer?

Tots els que hem viscut anys i anys situacions de violència, de conflicte, de patiments per als amics i els llunyans que es sentien perseguits... ara ens sembla quasi impossible que aquest somni de pau pugui ser realitat.

Ens agradaria, però, que si aquest somni s’esdevé possible a casa nostra gràcies a l’esforç de tots, després pugui travessar fronteres i esdevenir una realitat per a tots aquells que viuen sotmesos per la sense raó de la guerra.

dimecres, de juny 21, 2006

Solstici d'estiu


La platja era plena de gent, talment semblava un dia d’agost; i ja no era com fa uns dies que tothom era a la sorra i “s’ho miraven”, si no que hi havia molta gent a l’aigua gaudint dels primers banys de l’estiu.

El carrer, a mitja tarda, era ple de gom a gom. M’he pensat per un moment que sí que ja havien començat les vacances i que tothom ho celebrava, però el cert és que les escoles tanquen demà i que hi ha molta gent que no deixarà la feina fins a finals de juliol; però és igual, la gent ja gaudia de l’estiu, de l’estiu just acabat d’encetar perquè l’estiu meteorològic ha començat aquest migdia.

Com cada any, però, alguns afortunats han pogut contemplar aquest primers raigs del sol de l’estiu allà a l’entorn de les pedres mil·lenàries de Stonehenge. Els d’aquí no hem tingut aquesta sort perquè a primera hora del matí una espècie de boirina cobria tota la costa i ens hem quedat sense poder contemplar aquestes meravelloses primeres llums del dia del solstici d’estiu. Però no hi fa res ho intentarem compensar amb la nit més lluminosa, com és la nit de Sant Joan. A casa nostra celebrem l’arribada de l’estiu al vespre: quan els sol es pon a la vigília de Sant Joan i quan a l’horitzó apareixen les primeres llum del crepuscle és quan comencem a encendre les fogueres –allà on els bombers ho permeten- i quan comencem a llençar coets i bengales... La nit del foc, la nit de la llum. Quan s’apropa la mitjanit, si us situeu a algun indret enlairat veureu com en alguns moments la nit esdevé dia, talment l’eixam de coets que surten disparats d’arreu. Els països del Sud fem, doncs, de la nit dia i així celebrem l’arribada de l’estiu...