De princeses

Jo també voldria parlar de “princeses”. Talment el títol de la pel·lícula és magnífic i fins i tot es queda curt. De mica en mica vas entrant a la vida d’aquestes noies –la vida que et presenta el film- però quan surts del cinema intentes entrar a la seva vida de debò i aleshores te’n adones de la seva crua realitat, del “machisme” del menyspreu, de la crueltat que de vegades imposem a aquest col·lectiu, que d’entrada li neguem la possibilitat de sortir-se’n, com passa a la pel·lícula, que “els amics” de l’informàtic el traicionen i malmeten un possible canvi d’actitud...

Meravellosament feta i meravellosament interpretada. No sé si anirà endavant això dels Óscar, però el primer oscar se’ l va guanyar aquest director que el dia de “l’estreno” va convidar a algunes de les noies que havien fet de”extres” a la peli, d’extres res, és clar, perquè en el fons eren reals com la vida mateixa.

Un cant a l’amistat, de posar-se al costat amb aquells més fràgils, aquells que pels quals ningú no s’apiada, millor si poden se’n aprofiten, com el “funcionari” de torn que li promet els papers.

I el plor d’una mare quan parla amb el seu fill llunyà per qui “treballa” per tal de procurar-li una vida millor... I quantes noies, mares i dones dels món així, només per això per tenir pa per a menjar, per a buscar una nova oportunitat...

I hauríem de pensar més tots, no?

El camí

Al matí quan encara era fosc ens posàvem en marxa. Era un dels moments claus dels dies. Cadascú iniciava novament el camí, el seu camí. La majoria de dies encara fosquejava. L’aire era fresc i feia de bon posar-hi. La il·lusió d’una nova caminada d’una de vintena de km –o més- es feia present i ja no recordaves el cansament del dia abans.

Enfilàvem un nou sender i cada dia era nou i diferent. Però no l’estrenàvem. Davant nostre milers i milers de peregrins havien resseguit aquell mateix indret. Aquesta idea em va acompanyar moltes estones del camí. Quanta gent haurà passat pel mig d’aquests boscos, haurà vist aquests bancals, aquestes muntanyes .. i què pensaven en veure aquest paratges, per què es delien cap a Santiago? Què els havia empès a ells a fer el camí? Què pensaven quan creuaven aquest rierol o ensopegaven amb aquestes mateixes pedres que ensopego jo?

La boira que dormia damunt l’herba dels camps a poc a poc s’enlairava t i aquell espai tènue i calmat anava vestint-se de colors cada vegada més vius amarats pel sol que, després de fer l’ullet darrera d’algun dels petits turons gallecs, finalment es decidia a ensenyar-nos tot el seu rostre i ai-làs aleshores el camí començava a escalfar-se. De vegades, però, fileres de roures enormes –no aquestes misèries de rourets que estem acostumats a veure per la Mediterrània-, ens ombrejaven el camí, d’altres vegades eren esvelts castanyers, carregats del tardorenc fruit, que ens guardaven del sol del migdia cada cop més càlid i més empipador. Més endavant, arribant a Santiago, boscos i boscos d’eucaliptus ens feien d’estàndards. Altius ells, i al contrari de nosaltres s’alçaven cercant la llum del sol. N’hi havia de tan alts que gairebé no aconseguíem veure el capdamunt. Nosaltres els agraíem la seva ombra, sobre tot quan ja portàvem quatre o cinc hores de camí.

I un darrer apunt sobre el paisatge: els petits poblets que anàvem passant: vint, trenta, quaranta... Amb els deu dies de camí varen ser molts els pobles que vàrem creuar i el millor de tots: la gent. Tots en donar-los el bon dia i en preguntar-los per la “fletxa” et deien per on havies de tirar i afegien: “... y buen camino”!