El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dijous, d’abril 20, 2006

Una trucada

L’altre vespre encara era el despatx quan va trucar un dels noiets de l’escola. El vaig reconèixer per la seva parla –amb dificultat- i per la forma d’expressar-se. Ara que ja fa cinc anys que estic en mig d’ells ja en conec alguns i gairebé gosaria dir que ells –sobre tot els més grans- em coneixen tots, perquè quan passo prop d’ells veig que volen dir-me alguna cosa o bé somriuen o allarguen la mà... Jo també he après, poquet, a comunicar-me amb algun d’ells i us asseguro que és el millor regal que et puguin oferir: apropar-te a ells, dir-los quelcom o fer-los una moixaina i rebre a canvi el seu rostre il·luminat, canviat, feliç...
Bé, doncs, l’altre dia, l’Aitor trucava perquè no trobava el seu mòbil i no sabia que havia pogut passar. Aquestes darreres setmanes hem assistit a petits robatoris en alguns dels nostres centres i em temia que tal vegada el mòbil del xicot hagués pogut anar a parar a algunes altres mans; vaig dir-li que ja me’n ocuparia i li deixaria una nota a la directora.
L’endemà, cosa estranya, vaig tenir un dia molt atribolat i en tot el matí no vaig recordar-me més del tema, però a la tarda, no sé ben bé perquè vaig entrar per la porta del garatge per pujar al despatx i aleshores vaig adonar-me que era l’hora de sortida dels nens de l’escola i vaig recordar-me del mòbil de l’Aitor, vaig tornar a baixar l’escala preguntant si ja havia sortir i em varen dir que era al peu de l’autobús; vaig córrer a l’altre cantó del carrer i allà era, esperant que la plataforma carregués la seva cadira de rodes. Li vaig preguntar: i el mòbil? Però no va haver de respondre’m, el tenia damunt de la falda. Jo portava el meu a les mans i vàrem adonar-nos que eren iguals. I quina felicitat! Aleshores li vaig agafar i li vaig posar a la bosseta, vaig tancar-la i li vaig penjar al coll. Aquell moment el mòbil va sonar, però ell va fer: no cal, és un missatge, després ja el miraré. I tot content va fer anar la cadira fins a la plataforma per a enfilar-se a l’autobús. Li vaig fer adéu i vaig tornar al despatx.

dimarts, d’abril 04, 2006

Un dinar

Cada dia dinem. Millor dit, cada dia intentem menjar alguna cosa a mig dia, al mig del dia... Ho dic així, perquè de vegades les reunions, les entrevistes o els trasllats no et deixen massa temps per entaular-te o per arribar fins a casa a fer un moix.
Ahir era un d’aquests dies. M’havia proposat prendre alguna cosa abans d’arribar a la feina, perquè després d’una reunió a quarts de quatre ja no hi havia més temps de res. Però a la reunió hi havia una companya meva, que igual que jo no havia tingut temps de dinar i aleshores em va convidar a acompanyar-la i compartir el que hi havia a la seva comunitat.
En un tres i no res, vaig passar de potser un entrepà pres a corre-cuita al sortir de l’estació a asseure’m a una taula envoltada de quatre germanes religioses, cap d’elles havia dinat encara, perquè esperaven la meva companya i em convidaren a compartir el que tenien. Va ser un moment diferent, tranquil, plàcid d’aquells que sembla mentida que puguin existir: un oasis de pau, de cordialitat, una parada no prevista en una jornada súper agitada que havia començat a quarts de vuit del matí i que no acabaria fins a les 11 de la nit.
No m’han vingut ganes de passar-me a una vida religiosa, de comunitat, no... però si de poder gaudir de més moments de placidesa i quietud com el que elles m’oferiren. Gràcies.