Un dinar

Cada dia dinem. Millor dit, cada dia intentem menjar alguna cosa a mig dia, al mig del dia... Ho dic així, perquè de vegades les reunions, les entrevistes o els trasllats no et deixen massa temps per entaular-te o per arribar fins a casa a fer un moix.
Ahir era un d’aquests dies. M’havia proposat prendre alguna cosa abans d’arribar a la feina, perquè després d’una reunió a quarts de quatre ja no hi havia més temps de res. Però a la reunió hi havia una companya meva, que igual que jo no havia tingut temps de dinar i aleshores em va convidar a acompanyar-la i compartir el que hi havia a la seva comunitat.
En un tres i no res, vaig passar de potser un entrepà pres a corre-cuita al sortir de l’estació a asseure’m a una taula envoltada de quatre germanes religioses, cap d’elles havia dinat encara, perquè esperaven la meva companya i em convidaren a compartir el que tenien. Va ser un moment diferent, tranquil, plàcid d’aquells que sembla mentida que puguin existir: un oasis de pau, de cordialitat, una parada no prevista en una jornada súper agitada que havia començat a quarts de vuit del matí i que no acabaria fins a les 11 de la nit.
No m’han vingut ganes de passar-me a una vida religiosa, de comunitat, no... però si de poder gaudir de més moments de placidesa i quietud com el que elles m’oferiren. Gràcies.