El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dimarts, d’abril 04, 2006

Un dinar

Cada dia dinem. Millor dit, cada dia intentem menjar alguna cosa a mig dia, al mig del dia... Ho dic així, perquè de vegades les reunions, les entrevistes o els trasllats no et deixen massa temps per entaular-te o per arribar fins a casa a fer un moix.
Ahir era un d’aquests dies. M’havia proposat prendre alguna cosa abans d’arribar a la feina, perquè després d’una reunió a quarts de quatre ja no hi havia més temps de res. Però a la reunió hi havia una companya meva, que igual que jo no havia tingut temps de dinar i aleshores em va convidar a acompanyar-la i compartir el que hi havia a la seva comunitat.
En un tres i no res, vaig passar de potser un entrepà pres a corre-cuita al sortir de l’estació a asseure’m a una taula envoltada de quatre germanes religioses, cap d’elles havia dinat encara, perquè esperaven la meva companya i em convidaren a compartir el que tenien. Va ser un moment diferent, tranquil, plàcid d’aquells que sembla mentida que puguin existir: un oasis de pau, de cordialitat, una parada no prevista en una jornada súper agitada que havia començat a quarts de vuit del matí i que no acabaria fins a les 11 de la nit.
No m’han vingut ganes de passar-me a una vida religiosa, de comunitat, no... però si de poder gaudir de més moments de placidesa i quietud com el que elles m’oferiren. Gràcies.

1 Comments:

At 3:19 p. m., Blogger joansalicru said...

Et proposo un altre moment únic: anar a veure les ones de la platja ni que sigui cinc minuts, en ple migdia, just abans de tornar a la feina. Una meravella!
joan

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home