La meva amiga

Aquesta tarda mentre un amic meu tenia sessió (de quimio) a l’hospital, m’he arribat a fer un cafè a casa la meva amiga-mare ( perquè es més gran que la meva mare). Li volia desitjar-li un BON ANY! i la seva alegria és tan gran al veure’m que bé paga la pena fer un petit esforç per poder gaudir de la seva companyia una estona. Estava al balancí, fent una migdiada, que la meva presència ha interromput. gairebé no s’ha mogut, perquè cada vegada li costa més, però ha tingut pressa per explicar-me que el dia de Nadal tots eren a dinar a casa, el besnét també i que li agradaria poder pujar un dia d’aquests a Montserrat a saludar a les germanes benetes... Potser el seu fill, si veu que està bé, mirarà de portar-li, encara que sigui per poca estona. Hi té tants bons records allà a la muntanya!

La meva amiga ha estat una dona ferma, valenta, que ha lluitat molt i que sap el que és sofrir i sofrir en silenci. Això que ens costa tan de fer a molts. Callar i aprendre a conviure el teu sofriment amb la teva sol·licitud i que els altres, els que tens a prop no pateixin per a tu. Al cap i a la fi hi ha dolors que només pots viure i sentir tu sol, perquè els altres observen una mateixa situació que tu però des d’una altra perspectiva i és difícil moltes vegades que entenguin l’abast del teu sofriment. Ja sé que de vegades cal compartir (?) aquest sofriment, però com es fa això? La meva amiga és un viu exemple de sofriment però alhora de superació i de mirar endavant malgrat totes les seves xacres i limitacions.