Mirada perduda

L’altra tarda, en un dels centres de la Fundació, vàrem fer “dia de portes obertes” que es diu ara. Abans, als internats –que suara en diem residències- hi havia el dia “de visita” dels pares. Bé, el cert és que les noies esperaven amb il·lusió l’arribada dels familiars, pares, germans, nebodets.... Totes estaven neguitoses i les veies anar amunt i avall fins que arribava la persona coneguda i aleshores el seu rostre canviava d’expressió. Molts familiars feia dies que no s’acostaven a la residència i per tant la il·lusió era encara més gran. Darrera la reixa dempeus amb la mirada perduda una de les noies esperava algú que mai no arribaria. Ja no té cap familiar. Ningú vindria preguntant per ella... però ella, ferma, seguia mirant jardí enllà, esperant... Li vaig demanar diverses vegades que m’acompanyes a la seva habitació que m’ensenyes el llit nou, amb la foto que hi havia al capçal amb el seu nom, però res, no va voler atendre cap demanda, ni meva ni de ningú; seguia fitant més enllà, esperant el prodigi d’una retrobada.

I quanta gent hi ha sola al món esperant un familiar, un amic, una paraula amable, un somriure si més no... I algú els dona resposta?