El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

diumenge, d’octubre 16, 2005

Mirada perduda



L’altra tarda, en un dels centres de la Fundació, vàrem fer “dia de portes obertes” que es diu ara. Abans, als internats –que suara en diem residències- hi havia el dia “de visita” dels pares. Bé, el cert és que les noies esperaven amb il·lusió l’arribada dels familiars, pares, germans, nebodets.... Totes estaven neguitoses i les veies anar amunt i avall fins que arribava la persona coneguda i aleshores el seu rostre canviava d’expressió. Molts familiars feia dies que no s’acostaven a la residència i per tant la il·lusió era encara més gran. Darrera la reixa dempeus amb la mirada perduda una de les noies esperava algú que mai no arribaria. Ja no té cap familiar. Ningú vindria preguntant per ella... però ella, ferma, seguia mirant jardí enllà, esperant... Li vaig demanar diverses vegades que m’acompanyes a la seva habitació que m’ensenyes el llit nou, amb la foto que hi havia al capçal amb el seu nom, però res, no va voler atendre cap demanda, ni meva ni de ningú; seguia fitant més enllà, esperant el prodigi d’una retrobada.

I quanta gent hi ha sola al món esperant un familiar, un amic, una paraula amable, un somriure si més no... I algú els dona resposta?

3 Comments:

At 4:22 p. m., Blogger Eloi said...

Suposo que molta.
Suposo que també és la nostra missió la de saber veure quan algun altre necessita una carta, una trucada, una paraula, una atenció.

 
At 6:13 p. m., Blogger Cesc Amat said...

Quin escrit més bonic Carme. Records!

 
At 4:16 p. m., Blogger joansalicru said...

M'afegeixo al q diu l'eloi. Els que tenim la sort de tenir tanta gent, tanta alegria, tant d'amor al nostre voltant tenim el deure de compartir-lo amb els altres.
Gràcies per l'escrit.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home