Un adéu sense avisar

Un company ens ha dit adéu sense avisar. La seva carta de comiat només deia: “No puc més” . Com que ningú sabia que estès passant uns mals moments perquè no ho havia manifestat, ningú l’ha pogut ajudar. Cap dels seus amics propers li ha pogut dir “Ànims, home, que te’n sortiràs, tots t’hi ajudarem” Però no ha estat així. El teníem a prop i no hem sabut descobrir el seu sofriment. Vet aquí les nostres migradeses, les nostres limitacions. Tenim un company que s’ho està passant malament i no som capaços d’intuir-ho, potser aquell dia, aquell gest... Ara, però, ja és massa tard. I aquest adéu inesperat ens ha deixat un regust amarg. Perquè a la vida hi ha molts moments en que els amics ens reclamen, necessiten del nostre escalf, necessiten de la nostra companyia i nosaltres sempre tan apressats passem pel seu costat sense aturar-nos, sense adonar-nos del seu reclam. El nostre amic d’avui havia omplert la vida de molts amb la seva música, els delectava amb el seu acordió, però –tal i com ha dit en Jordi durant l’homilia- la darrera nota de la seva melodia ha estat desafinada, però ens cal recordar totes aquelles melodies que al llarg de la vida ha anat alegrant la vida de la família i dels amics. La pregunta, però s’imposa: ha estat ell qui ha desafinat? o som tots plegats els que no hem sabut ajudar-lo a trobar la partitura en uns moments difícils?

Sento que a la tele diuen alguna cosa del nou Papa. No en diré res fins després de les vacances a no ser que l’Esperit Sant torni abans.