L'adéu

Tot just neixia el dia quan m’han trucat per a dir-me que en Paco ja era mort. En Paco era el cap de manteniment de la Fundació. Tenia 50 anys. Just el dia que en feia 49, ara fa 16 mesos, va entrar al meu despatx per a dir-me: m’acaben de pronosticar un càncer melòman... només em sap greu pels de casa... Té una filla que està acabant els estudis a la UB i un nano de 12 anys. Aquest migdia, quan l’he pujat a veure al Tanatori, al costat de la seva dona i de la seva germana, l’he pogut contemplat tranquil. El seu rostre traspuava pau, serenor, després de tants i tants mesos de lluita.... i ara l’adéu. L’altre dia a l’hospital li vaig voler dir que el seu pas per la Fundació és a tot arreu, perquè no hi ha un racó que ell no hagi arreglat, finestres, persianes, les cuines de les llars, aquell filat,... hi ha tantes coses que ens recordaran el seu afany perquè tothom amb la seves deficiències pogués gaudir d’un millor benestar. En un talús darrera els pavellons nous dels tallers hi va fer una escala perfecta, amb tanta il·lusió, amb tan carinyo, ... ara li posarem nom a l’escala i així encara el recordarem més. Això mateix li he dit a la seva germana quan em preguntava : i ara ja està tot, ja no hi ha res d’en Paco? I jo li he dit en Paco segueix en mig de nosaltres i tots junts el farem present perquè l’anirem recordant en les petites coses de cada dia que ens ha anat deixant.