De princeses

Jo també voldria parlar de “princeses”. Talment el títol de la pel·lícula és magnífic i fins i tot es queda curt. De mica en mica vas entrant a la vida d’aquestes noies –la vida que et presenta el film- però quan surts del cinema intentes entrar a la seva vida de debò i aleshores te’n adones de la seva crua realitat, del “machisme” del menyspreu, de la crueltat que de vegades imposem a aquest col·lectiu, que d’entrada li neguem la possibilitat de sortir-se’n, com passa a la pel·lícula, que “els amics” de l’informàtic el traicionen i malmeten un possible canvi d’actitud...

Meravellosament feta i meravellosament interpretada. No sé si anirà endavant això dels Óscar, però el primer oscar se’ l va guanyar aquest director que el dia de “l’estreno” va convidar a algunes de les noies que havien fet de”extres” a la peli, d’extres res, és clar, perquè en el fons eren reals com la vida mateixa.

Un cant a l’amistat, de posar-se al costat amb aquells més fràgils, aquells que pels quals ningú no s’apiada, millor si poden se’n aprofiten, com el “funcionari” de torn que li promet els papers.

I el plor d’una mare quan parla amb el seu fill llunyà per qui “treballa” per tal de procurar-li una vida millor... I quantes noies, mares i dones dels món així, només per això per tenir pa per a menjar, per a buscar una nova oportunitat...

I hauríem de pensar més tots, no?