El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dilluns, de setembre 19, 2005

De princeses


Jo també voldria parlar de “princeses”. Talment el títol de la pel·lícula és magnífic i fins i tot es queda curt. De mica en mica vas entrant a la vida d’aquestes noies –la vida que et presenta el film- però quan surts del cinema intentes entrar a la seva vida de debò i aleshores te’n adones de la seva crua realitat, del “machisme” del menyspreu, de la crueltat que de vegades imposem a aquest col·lectiu, que d’entrada li neguem la possibilitat de sortir-se’n, com passa a la pel·lícula, que “els amics” de l’informàtic el traicionen i malmeten un possible canvi d’actitud...

Meravellosament feta i meravellosament interpretada. No sé si anirà endavant això dels Óscar, però el primer oscar se’ l va guanyar aquest director que el dia de “l’estreno” va convidar a algunes de les noies que havien fet de”extres” a la peli, d’extres res, és clar, perquè en el fons eren reals com la vida mateixa.

Un cant a l’amistat, de posar-se al costat amb aquells més fràgils, aquells que pels quals ningú no s’apiada, millor si poden se’n aprofiten, com el “funcionari” de torn que li promet els papers.

I el plor d’una mare quan parla amb el seu fill llunyà per qui “treballa” per tal de procurar-li una vida millor... I quantes noies, mares i dones dels món així, només per això per tenir pa per a menjar, per a buscar una nova oportunitat...

I hauríem de pensar més tots, no?

1 Comments:

At 3:05 p. m., Blogger joansalicru said...

mare,
realment impressionant, la pel·lícula, sí senyor.
joan

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home