Un cami sol, un camí compartit

En començar el Camí de Santiago vaig rebre tres consells: un de la nostra guia-sherpa, la Isa, que ens recomanava reiteradament que cadascú havia d’anar “al seu ritme”; un segon consell venia per part del nostre guia-interior, en Jordi, que deia que tothom havia de fer “el seu camí” i un tercer consell venia per part del guia-doctor, en Francesc, que ens repetia que un cop iniciada la caminada i escalfada la musculatura no “ens deturéssim” que després ens constaria molt de tornar a arrencar i que li fèiem una mala jugada a les nostres cames... Amb més o menys rigor vaig seguir els tres consells.
Algú comparava el Camí amb el camí de la vida; cadascú l’ha d’anar fent i així era: el camí l’anaves fent tu sol o amb els altres, però el camí l’havies de fer tu. Aquesta és la idea fonamental: ningú te’l pot fer per a tu, com la vida mateixa; et cal tirar endavant, sempre endavant, seguint la “fletxa” que et portava al teu destí. La vida mateixa que t’empeny a seguir endavant, a seguir el camí que algú t'ha traçat o que hom mateix s’ha traçat.
Durant les llargues estones que vaig fer camí sola vaig tenir ocasió de pensar-hi: sola, aquest camí que et cal tirar endavant moltes vegades amb la més gran de les solituts. Amb sort però ara, al capdavall del camí, retrobava els companys i podia acabar la jornada amb ells compartint el trajecte fet. A la vida real, en canvi, hi ha algun dia o molts dies que no pots compartir res amb ningú.

Al camí, tots els dies vaig tenir el goig de fer algun troç del trajecte amb algun dels meus companys o amb d’altra gent que vàrem anar coneixent, i si més no en arribar al poblet on ens havíem de deturar aquell dia em trobava amb els nostres companys del suport tècnic. I aquest moment del dia era meravellós: després de la llarga caminada – una vintena de km de promig diaris- algú t’esperava i t’abraçava i s’alegrava amb tu que un dia més haguessis pogut acabar el trajecte. Eren uns moments inovidables.