El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

diumenge, d’agost 14, 2005

Un cami sol, un camí compartit

En començar el Camí de Santiago vaig rebre tres consells: un de la nostra guia-sherpa, la Isa, que ens recomanava reiteradament que cadascú havia d’anar “al seu ritme”; un segon consell venia per part del nostre guia-interior, en Jordi, que deia que tothom havia de fer “el seu camí” i un tercer consell venia per part del guia-doctor, en Francesc, que ens repetia que un cop iniciada la caminada i escalfada la musculatura no “ens deturéssim” que després ens constaria molt de tornar a arrencar i que li fèiem una mala jugada a les nostres cames... Amb més o menys rigor vaig seguir els tres consells.
Algú comparava el Camí amb el camí de la vida; cadascú l’ha d’anar fent i així era: el camí l’anaves fent tu sol o amb els altres, però el camí l’havies de fer tu. Aquesta és la idea fonamental: ningú te’l pot fer per a tu, com la vida mateixa; et cal tirar endavant, sempre endavant, seguint la “fletxa” que et portava al teu destí. La vida mateixa que t’empeny a seguir endavant, a seguir el camí que algú t'ha traçat o que hom mateix s’ha traçat.
Durant les llargues estones que vaig fer camí sola vaig tenir ocasió de pensar-hi: sola, aquest camí que et cal tirar endavant moltes vegades amb la més gran de les solituts. Amb sort però ara, al capdavall del camí, retrobava els companys i podia acabar la jornada amb ells compartint el trajecte fet. A la vida real, en canvi, hi ha algun dia o molts dies que no pots compartir res amb ningú.

Al camí, tots els dies vaig tenir el goig de fer algun troç del trajecte amb algun dels meus companys o amb d’altra gent que vàrem anar coneixent, i si més no en arribar al poblet on ens havíem de deturar aquell dia em trobava amb els nostres companys del suport tècnic. I aquest moment del dia era meravellós: després de la llarga caminada – una vintena de km de promig diaris- algú t’esperava i t’abraçava i s’alegrava amb tu que un dia més haguessis pogut acabar el trajecte. Eren uns moments inovidables.

1 Comments:

At 7:23 a. m., Blogger Cesc Amat said...

Que bé Carme. Em fas enveja d'haver fet el camí de santiago. Algun dia espero fer-ne un troçet també. Records.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home