Soledat

Dimarts a la tarda set persones acompanyàvem el cos d’un avi difunt, treballadores de la Residència on ha viscut durant els darrers quinze anys de la seva vida i membres de la Junta. Havia vingut del Nord d’Europa uns anys abans i només sabíem d’ell que havia nascut a Tortosa –on deia el seu carnet- i que va lluitar al costat dels maquis a França. Cada mes rebia una petita pensió d’Alemanya. Mai ningú l’havia vingut a veure. Mai havia parlat de cap familiar... estava sol al món. En marxar ens vàrem adonar que s’emportava una vida desconeguda per tots nosaltres. La Residència havia estat la seva darrera llar, i potser fins i tot la seva única família i per això érem allà per acompanyar-lo fins que l’enterramorts va tirar ben endins la caixa on reposava el seu cos. I després, l’adéu per sempre.
Avui hem acompanyat a tres treballadors del nostre centre de treball ( un centre on treballen persones amb discapacitat psíquica) en uns moments també de dolor: ahir la seva mare va voler marxar d’aquest món ( tirant-se d’un cinquè pis) i ara ells han quedat sols. Ells, els tres germans, com l’avi del dimarts, estan sols al món. No tenen ningú, cap familiar, cap referència. Avui només la gent del centre els hem pogut fer costat.. Ni tan sols cap veí s'ha acostat a dir-los res. La mare difunta ha quedat sola al tanatori, no hi havia ningú per a vetllar-la; mentre, una de les treballadores socials acompanyava als nois a casa seva...
Mai com aquests dies he vist la mort i la soledat tan unides, tan agermanades, i el que més impressiona: és que això s’ha donat en persones molt i molt fràgils.

L’interrogant s’imposa: i ara què ?