El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

diumenge, d’agost 28, 2005

Un altre camí

Avui m’agradaria parlar d’un altre camí que he conegut aquest dies: el camí del sofriment i del dolor. L’he vist enganxat a moltes pedres de Varsòvia i de Berlín. Dues ciutats que he tingut la sort de visitar aquests darrers dies després del Camí a Santiago. Malgrat l’esforç que han fet els seus habitants i moltes vegades gràcies a l’ajuda –econòmica- dels altres polonesos i/o jueus, segons el cas, que viuen a l’estranger i fonamentalment als USA, les pedres dels carrers de Varsòvia i de Berlín traspuen sofriment i dolor. A cada cantonada de la capital de Polònia hi trobes el record de la mort: algú va ser afusellat en aquell indret i més enllà un monument a... i després el museu d’història on cada sala et recorda els anys viscuts sota el domini dels prussians, dels russos, dels nazis, dels soviètics, .... Fins fa quatre dies el poble polonès ha estat un poble sotmès i ha hagut de plorar els seus innombrables morts en la solitud del seu minúscul habitatge, allà tot sol, sense que ningú ho veiès... Més de 3.100.000 jueus polonesos varen morir durant la segona guerra mundial més no sé quants més polonesos que no eren jueus... i volien tornar a refer-se com a poble i aleshores un altre poder els va sotmetre durant 45 anys més... I tota la història d’aquest poble és així.... Quan de sofriment, quan dolor contingut. Aquests dies, però a Varsòvia hi havia llum i els carrers eren plens a vessar i arreu hi havia grues que anaven aixecant noves construccions... i hi havia moltes parcs i molts jardins i moltes flors i semblava que la gent començava a viure i a somriure com després vaig poder comprovar a Berlín, el mateix esclat, el mateix brugit, però aquí ja molt més avançat perquè ja fa més dies que fan edificis i cases noves, però aquí també el memorial de l’holocaust, el nou museu del poble jueu, la “topografia” del terror, els milers de km de llambordes que et recorden l’emplaçament de l’antic mur, et parlen d’un poble perseguit, d’un país reclòs durant anys, de molta gent patint per un o altre motiu, patint i morint... ; quants morts per ser d’una determinada raça, quants morts per intentar saltar una paret per trobar la llibertat, quants morts per defensar la democràcia., quants, quants.... I d’això fa tants pocs dies que és el que més m’ha esgarrifat. Què bèsties que arribem a ser els homes i perquè tant d’odi? I ara em pregunto: i tant dolor i tant sofriment haurà servit per alguna cosa? Podem alleugerir aquest camí de dolor i sofriment i endinsar a tots aquests pobles en un camí de pau i llibertat per sempre?

4 Comments:

At 3:10 p. m., Blogger cinto amat said...

Això ha estat Europa ... i pel que es veu encara no hem après la lliçó per superar aquest passat amb un nou projecte d'Europa.

 
At 4:27 p. m., Blogger Cesc Amat said...

Carme,

Un pessimsita et recordaria que, efectivament, el s.XX ha estat el segle de les grans utopies i projectes de justícia que molts van acabar en desastre sino en genocidi. Pero prefeixo tornar a repetir una cita de Jean Daniel, periodista francès i director de Le Nouvel Observateur, referint-se al procés de la construcció política d'Europa: "Yo considero que, desde que el hombre es hombre, es la primera vez que diferentes pueblos deciden libremente, democráticamente, sin una guerra de secesión, sin una guerra civil, juntarse y hacer cosas juntos. Es un acontecimiento que reconcilia con la humanidad, después de todo lo vivido en el siglo XX."

 
At 11:43 a. m., Blogger Ramon Bassas said...

Avui he rebut una crònica, via e mail, d'un conegut que és a Ucraïna. Ha explicat també algunes coses esgarrifoses, amb la KGB inmiscuint-se en la vida privada de la gent, etc. I li he respost que segurament no som prou conscients del mal que va fer el comunisme i la influència soviètica. Sempre parlem del nazisme com a lloc comú (mai més ben dit, el van derrotar dos bàndols) però molt poc de tot això. Mirem amb fàstic els filo nazis i amb condescendència els filo estalinistes. Ens caldria parlar una mica més amb la gent d'allà...
La expectatives actuals de Polònia, amb les eleccions a la vista, no són massa afalagadores. Tot aquest odi s'ha concentrat en un nacinalisme evasiu. Mireu l'article d'avui de KS Karol a El País: http://www.elpais.es/articulo/elpporint/20050831elpepiint_11/Tes

 
At 6:54 a. m., Blogger Pedro said...

Jo recomano aquest article
http://www.avui.com/cgi-bin/resultat?http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/31/54198.htm

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home