Un altre camí

Avui m’agradaria parlar d’un altre camí que he conegut aquest dies: el camí del sofriment i del dolor. L’he vist enganxat a moltes pedres de Varsòvia i de Berlín. Dues ciutats que he tingut la sort de visitar aquests darrers dies després del Camí a Santiago. Malgrat l’esforç que han fet els seus habitants i moltes vegades gràcies a l’ajuda –econòmica- dels altres polonesos i/o jueus, segons el cas, que viuen a l’estranger i fonamentalment als USA, les pedres dels carrers de Varsòvia i de Berlín traspuen sofriment i dolor. A cada cantonada de la capital de Polònia hi trobes el record de la mort: algú va ser afusellat en aquell indret i més enllà un monument a... i després el museu d’història on cada sala et recorda els anys viscuts sota el domini dels prussians, dels russos, dels nazis, dels soviètics, .... Fins fa quatre dies el poble polonès ha estat un poble sotmès i ha hagut de plorar els seus innombrables morts en la solitud del seu minúscul habitatge, allà tot sol, sense que ningú ho veiès... Més de 3.100.000 jueus polonesos varen morir durant la segona guerra mundial més no sé quants més polonesos que no eren jueus... i volien tornar a refer-se com a poble i aleshores un altre poder els va sotmetre durant 45 anys més... I tota la història d’aquest poble és així.... Quan de sofriment, quan dolor contingut. Aquests dies, però a Varsòvia hi havia llum i els carrers eren plens a vessar i arreu hi havia grues que anaven aixecant noves construccions... i hi havia moltes parcs i molts jardins i moltes flors i semblava que la gent començava a viure i a somriure com després vaig poder comprovar a Berlín, el mateix esclat, el mateix brugit, però aquí ja molt més avançat perquè ja fa més dies que fan edificis i cases noves, però aquí també el memorial de l’holocaust, el nou museu del poble jueu, la “topografia” del terror, els milers de km de llambordes que et recorden l’emplaçament de l’antic mur, et parlen d’un poble perseguit, d’un país reclòs durant anys, de molta gent patint per un o altre motiu, patint i morint... ; quants morts per ser d’una determinada raça, quants morts per intentar saltar una paret per trobar la llibertat, quants morts per defensar la democràcia., quants, quants.... I d’això fa tants pocs dies que és el que més m’ha esgarrifat. Què bèsties que arribem a ser els homes i perquè tant d’odi? I ara em pregunto: i tant dolor i tant sofriment haurà servit per alguna cosa? Podem alleugerir aquest camí de dolor i sofriment i endinsar a tots aquests pobles en un camí de pau i llibertat per sempre?