Viure intensament

Avui segur que toca parlar de morts, perquè hem estat molts els que hem acompanyat a algunes famílies en un dia de dol com avui; però el cert és que m’estimo més parlar de vides que han finalitzat, algunes per culpa de la malaltia i d’altres degut a aquesta gran malaltia que suposa la carretera, com esmenta en Ramon. Sempre m’ha fet angoixa posar-me dins d’un cotxe –els que m’han suportar al seu costat de co-pilot, prou que ho saben- però cada vegada m’angoixa més i més.Totes les vides que s’ha acabat avui a prop nostre, la dels grans i la de la noia jove també, han estat amarades d’intensitat, de plenitud, talment com si intuïssin que la vida se’ls acabaria aviat i havien d’anar per feina. Fins i tot l’avi de la Xell feia uns dies que s’havia apuntat a un curs d’informàtica...Ha estat doncs aquestes vides tan plenes, tan intensament viscudes el que avui ens han deixat, el que s’emportava un vaixell, allà a l’horitzó mentre les despulles de la noia eren posades al nínxol familiar.No tenia cap interès inicial de pujar a dalt de tot del cementiri, però la tia de la Xell, una persona amb discapacitat, ha demanat reiteradament anar al cementiri a enterrar primer el germà gran, que l’estimava a desdir, i després a la nebodeta, allà al mateix nínxol on eren enterrats els seus pares. L’hem animat a anar-hi un altre dia, i portar flors per a tots dos, però ella ha insistit en ser-hi avui, en aquests moments tan tràgics, com són els d’unes morts sobtades. Ella també volia viure intensament aquests moments tan delicats del darrer adéu.I ara, la intensitat de les vides de tots aquells que avui hem enterrat, perdurarà en la memòria d’aquells que han compartit amb ells tants o pocs anys de les seves vides, de les seves vides, però, plenes a vessar.