PARIS

Paris ha estat per a molts un referent. De petits ens deien que els nens venien de Paris i de més grans quan ja sabíem més coses sobre els naixements i de com es feien els nens vàrem conèixer un Paris diferent: era una ciutat on havien anat creixent un conjunt de barris perifèrics i on començaven a sorgir els primers problemes del primer i quart món: aleshores parlàvem dels “bidonvilles” és a dir de les “ciutats de llauna” ja que aquest era el material amb el que estaven “construïdes” moltes de les cases dels barris perifèrics. Un munt de treballadors socials, educadors, sociòlegs i també molts preveres “ de barris” es posaren a treballar per intentar disminuir les diferències abismals entre el centre de la ciutat del glamour i els barris. El maig del 68, des d’un de vista filosòfic va acabar d’arrodonir la feina... Semblava, doncs, que molts dels grans problemes vinculats a la immigració, a la pobresa, etc. havien estat àmpliament superats: Paris havia esdevingut l’exemple de treball social, d’integració, etc.
Algú s’ha adormit o algú dormia o potser és que dins de la societat es produeixen cicles com a l’economia, i ara quan semblava que el primer món “tot estava” superat, endreçat, integrat, ... ens trobem amb un esclat de violència que no ha estat res més que al despertat d’aquest quart món que tenim a redós de les grans ciutats i que en moments “d’alegria” quan tot pita, tothom té feina i possibilitats de tenir el mínim per a viure, no passa res, però quan l’atur s’estén com una taca d’oli, i n’hi ha que no tenen res de res sinó misèria i s’adonen que a l’altre cantó de la tanca no hi falta de res aleshores arriba la delinqüència, el vandalisme i tota la corrua de despropòsits que arrossega la pobresa.
I ara? Ara, tots hem de tornar a somniar amb aquell Paris esplèndid i capdavanter socialment parlant i com mantes vegades fer anar aquesta maquineta que tenim dalt del cap i treballar perquè aquest quart món pugui participar d’allò que tenim la sort de gaudir els del primer. Però aquest esforç ens cal fer-lo a tots, no només a aquells que els ha enxampat amb responsabilitats polítiques, tots.