DEMÀ

Ahir vaig estar amb una colla d’amics menjant castanyes i panellets –bé això és un dir perquè jo no en faig servir gaire d’aquestes delicadeses tardorenques.... Al llarg de la vetllada una de les companyes, de mitja edat, ens va llegir unes ratlles que havia escrit la nit abans: va voler recordar aquells anys joves i com de mica en mica havíem anat forjant el grup. El seu enfàsi és va situar en l’abans... en aquell temps on tots ens trobàvem al passeig, i on temps ens reconeixíem, “... aquella època”.... M’hagués agradat aixecar-me i dir-los a tots: No, nois, que no és això, és que ara no és també la nostra època? Però no vaig voler trencar l’encant de les seves paraules i la il·lusió que hi posava.
Massa sovint, ens anquilosem en el passat, com si tota la nostra infantesa, la nostra joventut hagués estat una bassa d’oli: parlem com si aleshores no hi haguessin problemes, ni maldecaps, com si aquells primers anys de la nostra vida haguessin estat envoltats en un paper de cel·lofana...
No companys, l’abans, també com l’ara, estava farcit d’enrenous i entrebancs, però no ho recordem i volem idealitzar un passat llunyà per oblidar-nos que la nostra època és també ara i és ara que ens hi hem d’enfrontar amb tot el bo i el no tan bo que ens aporta.
No podem aturar al rellotge i deixar-nos portar per unes realitats que ara hem convertit en somnis. Hem de despertar-nos i viure la nostra època, l’ara, l’avui...per a poder viure el demà.
Al final de la vetllada, però, un dels companys va agafar l’acordió i, d’oïda, va anar delectant-nos amb velles melodies.