Adéu i gràcies

Aquests dies ha passat per casa un xicot argentí. De fet l’he vist poc perquè ja hi ha qui se’n ha cuidat bé. Però el cert és que demà torna a Itàlia a acabar uns treballs del master que ha estat fent i abans de marxar m’ha volgut venir a dir gràcies i adéu. I després diran que els joves no són educats,...

M’ha agradat aquesta actitud d’agraïment. De fet, de tota la gent que ha passat per casa – de tota mena i de tot arreu- només un -em sembla recordar- no va dir massa res, però la resta sempre s’han mostrat molt cordials; sobre tot aquesta gent que venia i ve de l’altre cantó del “xarxo” i no sap on anar quan arriba.

Estar agraït és una gran virtut, però acollir també es una mostra d’humanitat. Quan anant per aquest món t’has sentit acollit a casa d’un amic, alguna cosa més et fa viure aquells moments i encara més si és un lloc desconegut i on no saps com moure’t. Això em recorda just al contrari, quan lluny de casa no has trobat ningú conegut, ningú que et digui bon dia, ningú que et pregunti què tal, com estàs?

Viatjar sol i viatjar per feina, moltes vegades et porta a aquests moments de solitud: perdut en una gran ciutat i no conèixer ningú. Arribar al vespre i no tenir ningú amb qui compartir el teu dia. Entrar a l’habitació i les úniques coses que reconeixes properes són els teus papers i la teva bossa amb les quatre coses del viatge. No res més.

Per això he entès aquest xicot que no ha volgut marxar sense dir-me adéu i gràcies.