Um somriure

He sentit el seu somriure. El somriure d’una mare jove que ha tingut el seu fillet abans de temps, però pel telèfon he sentit que somreia quan a través d’aquesta eina –el mòbil- li he enviat un petó. Era al llit, a l’hospital, refent-se del part i de l’ensurt, perquè encara no l’esperaven i l’infantó és molt petit. Avui, els han dit però, que tot està bé, que estava ben format –els òrgans vitals- i que ara cal esperar que creixi per poder anar tot junts a casa... I ella somreia, després dels dolors d’un part prematur i de moltes hores d’angoixa per saber com estava l’infant...
Voldria que aquest somriure perdurés en el temps: que l’infant creixès amb normalitat i que la mare i el pare també, el poguessin gaudir molts anys en plenitud, però això, avui és només un desig. Visc rodejada de molts infants discapacitats i amb paràlisi cerebral, molt d’ells fruit d’un mal part o d’un part prematur, i per això fins que passin els dies i les setmanes no sabrem com evolucionarà exactament aquest nou infant tan prematur. Tots estarem alerta i posarem els mitjans tècnics i humans per a fer costat a aquests pares joves per ajudar-los a que aquest creixement es pugui fer amb la millor estima i amb la millor atenció que la ciència avui ens permet, perquè els volem somrients i jugant amb aquesta nina i saltant i dansant darrera els gegants. Des d’aquí un altre petó.