El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dimecres, de febrer 15, 2006

Um somriure

He sentit el seu somriure. El somriure d’una mare jove que ha tingut el seu fillet abans de temps, però pel telèfon he sentit que somreia quan a través d’aquesta eina –el mòbil- li he enviat un petó. Era al llit, a l’hospital, refent-se del part i de l’ensurt, perquè encara no l’esperaven i l’infantó és molt petit. Avui, els han dit però, que tot està bé, que estava ben format –els òrgans vitals- i que ara cal esperar que creixi per poder anar tot junts a casa... I ella somreia, després dels dolors d’un part prematur i de moltes hores d’angoixa per saber com estava l’infant...
Voldria que aquest somriure perdurés en el temps: que l’infant creixès amb normalitat i que la mare i el pare també, el poguessin gaudir molts anys en plenitud, però això, avui és només un desig. Visc rodejada de molts infants discapacitats i amb paràlisi cerebral, molt d’ells fruit d’un mal part o d’un part prematur, i per això fins que passin els dies i les setmanes no sabrem com evolucionarà exactament aquest nou infant tan prematur. Tots estarem alerta i posarem els mitjans tècnics i humans per a fer costat a aquests pares joves per ajudar-los a que aquest creixement es pugui fer amb la millor estima i amb la millor atenció que la ciència avui ens permet, perquè els volem somrients i jugant amb aquesta nina i saltant i dansant darrera els gegants. Des d’aquí un altre petó.

2 Comments:

At 10:51 a. m., Blogger Núria Aguilar said...

Maria Carme, em poses la pell de gallina, quina tonteria, no?
Esperem que se'n sorti, tot hem de pensar en positiu, per sort hi ha molta gent com tu, solidària.

 
At 1:45 a. m., Blogger Joana said...

Per mi, cap moment viscut ha estat més emocionant que veure per primer cop un/a dels meus fills/es, cap emoció viscuta, i a la meva edat ja en son unes quantes, és comparable.
M'ha agradat molt el teu escrit Mª Carme.
Un petonet!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home