Una trucada
L’altre vespre encara era el despatx quan va trucar un dels noiets de l’escola. El vaig reconèixer per la seva parla –amb dificultat- i per la forma d’expressar-se. Ara que ja fa cinc anys que estic en mig d’ells ja en conec alguns i gairebé gosaria dir que ells –sobre tot els més grans- em coneixen tots, perquè quan passo prop d’ells veig que volen dir-me alguna cosa o bé somriuen o allarguen la mà... Jo també he après, poquet, a comunicar-me amb algun d’ells i us asseguro que és el millor regal que et puguin oferir: apropar-te a ells, dir-los quelcom o fer-los una moixaina i rebre a canvi el seu rostre il·luminat, canviat, feliç...
Bé, doncs, l’altre dia, l’Aitor trucava perquè no trobava el seu mòbil i no sabia que havia pogut passar. Aquestes darreres setmanes hem assistit a petits robatoris en alguns dels nostres centres i em temia que tal vegada el mòbil del xicot hagués pogut anar a parar a algunes altres mans; vaig dir-li que ja me’n ocuparia i li deixaria una nota a la directora.
L’endemà, cosa estranya, vaig tenir un dia molt atribolat i en tot el matí no vaig recordar-me més del tema, però a la tarda, no sé ben bé perquè vaig entrar per la porta del garatge per pujar al despatx i aleshores vaig adonar-me que era l’hora de sortida dels nens de l’escola i vaig recordar-me del mòbil de l’Aitor, vaig tornar a baixar l’escala preguntant si ja havia sortir i em varen dir que era al peu de l’autobús; vaig córrer a l’altre cantó del carrer i allà era, esperant que la plataforma carregués la seva cadira de rodes. Li vaig preguntar: i el mòbil? Però no va haver de respondre’m, el tenia damunt de la falda. Jo portava el meu a les mans i vàrem adonar-nos que eren iguals. I quina felicitat! Aleshores li vaig agafar i li vaig posar a la bosseta, vaig tancar-la i li vaig penjar al coll. Aquell moment el mòbil va sonar, però ell va fer: no cal, és un missatge, després ja el miraré. I tot content va fer anar la cadira fins a la plataforma per a enfilar-se a l’autobús. Li vaig fer adéu i vaig tornar al despatx.
Bé, doncs, l’altre dia, l’Aitor trucava perquè no trobava el seu mòbil i no sabia que havia pogut passar. Aquestes darreres setmanes hem assistit a petits robatoris en alguns dels nostres centres i em temia que tal vegada el mòbil del xicot hagués pogut anar a parar a algunes altres mans; vaig dir-li que ja me’n ocuparia i li deixaria una nota a la directora.
L’endemà, cosa estranya, vaig tenir un dia molt atribolat i en tot el matí no vaig recordar-me més del tema, però a la tarda, no sé ben bé perquè vaig entrar per la porta del garatge per pujar al despatx i aleshores vaig adonar-me que era l’hora de sortida dels nens de l’escola i vaig recordar-me del mòbil de l’Aitor, vaig tornar a baixar l’escala preguntant si ja havia sortir i em varen dir que era al peu de l’autobús; vaig córrer a l’altre cantó del carrer i allà era, esperant que la plataforma carregués la seva cadira de rodes. Li vaig preguntar: i el mòbil? Però no va haver de respondre’m, el tenia damunt de la falda. Jo portava el meu a les mans i vàrem adonar-nos que eren iguals. I quina felicitat! Aleshores li vaig agafar i li vaig posar a la bosseta, vaig tancar-la i li vaig penjar al coll. Aquell moment el mòbil va sonar, però ell va fer: no cal, és un missatge, després ja el miraré. I tot content va fer anar la cadira fins a la plataforma per a enfilar-se a l’autobús. Li vaig fer adéu i vaig tornar al despatx.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home