El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dimecres, de desembre 26, 2007

Dies de festa

Sempre acabem dient que aquests dies són diferents, que són poc normals. I és ben cert, talment sembla que les busques del rellotge s’hagin parat i no ens recordem de res ni que el món existeixi: la casa, la cuina –sobretot la cuina- la família i ja està. I ben bé no està. Perquè no és cert que el món s’aturi i que la gent canviï de ritme. Ben mirat, només uns quants i uns quants ben poquets, però com que sovint “universalitzem” allò que s’esdevé a casa nostra... I tan avui com ahir el sol ha sortit –una mica més aviat ja- i s’ha tornat a amagar i també la lluna, que fa un parell de dies que va fer el ple i era magnífica. Diuen que la millor lluna és la del ple de gener, que fins i tot pots sortir al jardí i llegir de tanta llum que fa, tot i que no es pas bona època per a sortir a prendre la fresca a mig gener i a mitja nit. Bé, el que dèiem, malgrat que uns quants ens quedem tancats a casa –avui, uns quants menys perquè per Sant Esteve només els catalans i els anglesos fem festa- el món segueix donant voltes i hi ha infants que neixen i gent que ens deixarà per sempre, hi ha baralles –les bones noticies no arriben mai- i segrests i penes i també esport. Això si, perquè a part dels agosarats que fan com cada any la travessa del port el dia de Nadal hi ha diferents campionats que no s’aturen. I també hi ha concerts. Molts concerts i a tots ens agrada sentir concerts per Nadal i cantar nadales. Ahir mateix varem assistir a un concert quasi familiar –perquè no hi havia massa gent- però que en canvi va ser força aconseguit, perquè el que agrada a la gent és sentir cantar cançons conegudes i no allò que en diuen “un concert” de debò. De tota manera, veig que els músics en aquests concerts “tan populars” el que solen fer és un programa max-mix, entre mig de peces conegudes n’hi posen de menys conegudes però prou boniques i així de mica en mica la gent anem educant la oïda, perquè molts som de la generació no-musical, és a dir quan la música només era per a una “elit” i els altres ens havíem de conformar amb la “nova cançó”... Uf! Quin rotllo. Està vist que fins i tot la inspiració avui és diferent. Bon Nadal

divendres, de desembre 14, 2007

El camí de la llibertat

Han estat quasi tres anys des que ell va marxar de l’illa per a iniciar una nova vida: una vida lliure que els permetés sobre tot obtenir un futur millor per a llur fill. Va sortir fent un curs de tècnic a Mèxic i després va poder entrar a USA com a exiliat polític. El seu alt nivell d’estudis, això si, de l’illa surten molt ben formats, li va possibilitar tenir aviat una bona feina, i aleshores inicià tots els tràmits perquè ella i el nen poguessin també deixar l’illa i emprendre definitivament el camí de la llibertat.

Ha estat un camí llarg, de papers i papers i més tràmits, i diners és clar, des de Miami, com fan tots; primer per a donar-los un cop de mà perquè amb el que es percep per la feina que es fa –uns 15 dòlars al mes un bon llicenciat- no en n’hi ha per a res, ni tant sols per al menjar i no parlem dels medicaments, que no n’hi ha. Molt bons metges, bons hospitals, però sense medicaments...

La separació ha estat llarga i dolorosa, tant com ara al moment de dir adéu a la mare sabent que potser no es podran veure mai més, dir adéu als veïns, als amics, a la terra que t’ha vist néixer i créixer i marxar a un lloc desconegut i incert. Per un costat la il·lusió de l’encontre amb el marit i l’inici d’una nova vida, però per l’altre el dolor d’un adéu, potser per sempre.

Després, un vol d’avió, el primer de la vida, és clar, el rencontre, el país estrany on has gestionat la sortida, l’arribada a una nova frontera, el pas tota sola amb el nen demanant com tants d’altres que t’acollin com exiliada... I finalment la terra nova, lliure, que d’entrada t’atorga ja un munt d’ajudes perquè puguis tirar endavant aquests primers mesos.

I el teu fill, aviat anirà a la nova escola; com tots els infants fills d’exiliats de l’illa farà les classes amb anglès, però amb una mica de sort el seu company de taula l’entendrà, perquè a Miami es parlen dues llengües m’has dit.

Des de l’altre costat de l’oceà ens costa entendre que els USA siguin tan generosos amb vosaltres i tu i els teus els estigueu tan agraïts, però després de seguir amb tu aquest llarg camí, avui podem entendre millor el que és i representa per a vosaltres aquesta llibertat.

No defalliu. Algun dia, potser també, el vostre país serà lliure!