El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

dilluns, d’agost 11, 2008

Unitat de trànsit



De sobte, com aquell qui no vol la cosa, comencen a dir en veu alta " aviat
arriben els zeladors, estiguin a punt perquè els portaran cap a baix". I sense ni tan sols acabar de preparar les poques pertinences que tenim a l'habitació comencen a recollir els malalts, i als acompanyants ens diuen que anem cap a la unitat de trànsit, al nivell menys ú, que els retrobarem allà. No feia ni tan sols un parell d'hores que el metge havia "decretat" l'alta, l'alta d'aquell hospital, i ja estaven tots a punt de marxar. Marxar? De fet el que fèiem era esperar les ambulàncies respectives, allà en un "pas" nefast, tots arrenglerats malalts donats "d'alta" i acompanyants, només un acompanyant per malalt, però. Tots en fila, quiets, astorats, sense conèixer quin seria l'episodi següent.

I allà ens diguérem adéu. Un adèu que fou un adéu per sempre: tu marxaves a casa a acabar de refer-te, però el cert és que al cap de poc retornaries a l'hospital per ara si, acabar d'una manera definitiva aquesta enfermetat que t'ha acompanyat tants anys. Nosaltres, cap a un altre centre, un centre de "curta estada" per a mirar si ens podíem recuperar del nostre infart cerebral, per seguir després del centre de curta estada a un altre centre de més llarga estada.
Allà, en aquell espai fred i inhòspit, sense en prou feines adonar-nos ens diguérem adéu de tantes hores i tants dies compartits al llarg de més de quaranta anys. De tantes estones d'escolta de paraules sàvies i profundes. Ningú més que tu parlava amb aquella profunditat i claredat de la pastoral social, del compromís del cristià envers els més marginats. I a ells vares dedicar gran part de la teva vida, i amb tu vàrem aprendre que la senzillesa és una virtut que no s'utilitza massa avui en dia, i que molt a prop de nosaltres hi ha algú que pateix i que espera que li allarguis la mà.

Gràcies per tot el que ens has ensenyat i per tot el que hem après al teu costat. A reveure!