Unitat de trànsit

De sobte, com aquell qui no vol la cosa, comencen a dir en veu alta " aviat

arriben els zeladors, estiguin a punt perquè els portaran cap a baix". I sense ni tan sols acabar de preparar les poques pertinences que tenim a l'habitació comencen a recollir els malalts, i als acompanyants ens diuen que anem cap a la unitat de trànsit, al nivell menys ú, que els retrobarem allà. No feia ni tan sols un parell d'hores que el metge havia "decretat" l'alta, l'alta d'aquell hospital, i ja estaven tots a punt de marxar. Marxar? De fet el que fèiem era esperar les ambulàncies respectives, allà en un "pas" nefast, tots arrenglerats malalts donats "d'alta" i acompanyants, només un acompanyant per malalt, però. Tots en fila, quiets, astorats, sense conèixer quin seria l'episodi següent.

I allà ens diguérem adéu. Un adèu que fou un adéu per sempre: tu marxaves a casa a acabar de refer-te, però el cert és que al cap de poc retornaries a l'hospital per ara si, acabar d'una manera definitiva aquesta enfermetat que t'ha acompanyat tants anys. Nosaltres, cap a un altre centre, un centre de "curta estada" per a mirar si ens podíem recuperar del nostre infart cerebral, per seguir després del centre de curta estada a un altre centre de més llarga estada.
Allà, en aquell espai fred i inhòspit, sense en prou feines adonar-nos ens diguérem adéu de tantes hores i tants dies compartits al llarg de més de quaranta anys. De tantes estones d'escolta de paraules sàvies i profundes. Ningú més que tu parlava amb aquella profunditat i claredat de la pastoral social, del compromís del cristià envers els més marginats. I a ells vares dedicar gran part de la teva vida, i amb tu vàrem aprendre que la senzillesa és una virtut que no s'utilitza massa avui en dia, i que molt a prop de nosaltres hi ha algú que pateix i que espera que li allarguis la mà.

Gràcies per tot el que ens has ensenyat i per tot el que hem après al teu costat. A reveure!