Pedres al desert

Quan estudiava geografia, d'això ja fa molts anys, em deien que no tots els deserts són iguals i d'una manera excepcional m'anomenaven el Sinaí com un desert de pedres, no de sorra.

I talment és així: el desert del Sinaí és un conjunt de pedres apilonades que van fent muntanyes i on no hi ha res més que això: pedres.

Diuen que els beduïns que són pobles nòmades que viuen al desert saben prou bé que entre mig de tantes pedres de tant en tant hi ha aigua i això els permet d'aturar-se, muntar l'haima i deixar que els seus ramats "pasturin" per aquells indrets. Quan s'acaben aquelles pastures eixutes que un bri d'aigua va fer créixer algun dia, desmunten l'haima, s'enfilen als camells i fins un altre indret on saben que hi ha aigua i quatre herbes per als animals. Només ells són capaços, en mig de tants rocs, de descobrir on hi ha un regalim d'aigua, perquè sense aigua no hi ha vida.

Aquest és el gran paradigma del desert: l'expressió de la no-vida i en canvi si et plantes al bell mig pots sentir com les pedres et parlen amb un silenci pregon: pujar al cim del Sinaí per a veure-hi néixer el nou dia, no és res més que, després d'una llarga caminada sota un immens mantell d'estels, anar veient com a cada instant del dia les pedres van prenent un color diferent i et van anunciant el pas dels minuts, de les hores, del temps.... i en el fons, al fons d'una vall hi pots descobrir un gotim verdós, senyal inequívoca de la vida que s'amaga sota de tantes pedres...

Si mai plou al desert, diuen, que al cap de pocs dies les seues valls es vesteixen de boniques estores de flors i en un obrir i tancar els ulls, un cop meravellats per tanta bellesa, les flors es van pansint i el paisatge esdevé groc i monòton com sempre.

Però el silenci del desert ens parla d'aquest gran espai que l'home necessita per a viure que és l'espai on retrobar-se amb ell mateix i poder així reemprendre de nou el camí, tal i com va fer tantes i tantes vegades el poble hebreu.