El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

diumenge, d’abril 08, 2007

Pasqua 2007




Per arribar a aquesta nova Pasqua ens ha calgut una llarga quaresma, tan llarga com ràpida, perquè el cert és que hi ha anys que tens la sensació que el temps vola i en un tres i no res ens plantem en la diada de Pasqua.

Aquestes setmanes, abans de més recolliment i reflexió, han estat curulles d'esdeveniments i també des de la perspectiva religiosa.

A la ciutat, molts dels il·lusionats amb les processons han començat a tenir els primers problemes de participació: no dels que les contemplaran des de qualsevol carrer de la ciutat sinó dels que han d'anar tornant-se per a portar els misteris, tan és així que a la nit del Divendres Sant, diada gran de processons, algun misteri no ha pogut sortir per falta de "portants": el mateix que va succeir a finals dels anys seixanta quan moltes de les processons havien perdut el seu sentit penitent original i els seus "efectius".

Com dirien els nostres avis: tot torna. En canvi el que sembla que cada vegada té més adeptes són els "Armats" tan considerats a la nostra ciutat, i ara ja parlen de la "canalla" o petits romans com a prosseguides d'aquesta gran legió de soldats, talment com si parléssim de la " canalla" que corona els castells tan arrelats avui a casa nostra. Si ens hi fixem bé, ambdues activitats estan impregnades de gran espectacularitat, que segurament és el que acaba fent feliç a la gent i amb això no voldria menysprear la religiositat –l'acompanyament de Jesús en els moments de Passió, com diuen els mateixos armats- de moltes de les persones que desfilen en aquestes diades pels carrers de la ciutat.

Hi ha en mig de tan "espectacle" una desfilada diferent on no hi ha espectadors: el Via Crucis del divendres sant al matí. Aquest camí de Jesús es fa amb un respecte innegable i esdevé un gran espai de reflexió i de pregària conjunta. Cadascú però dins de la seva individualitat. Enguany vaig caminar molta estona al costat d'una noia força jove que feia el camí descalça. Em pregunta a mi mateixa què l'havia mogut a descalçar-se en un moment on aquests signes costen d'entendre. No era sola, hi havia d'altres persones que com ella anaven seguint el Via Crucis descalces. Crec que no podem ni preguntar, ni qüestionar aquests perquès que hi ha al cor dels homes, però ben segur que estaven plens de sofriment. I és així que vaig pensar que moltes vegades, quan hom pateix el millor és caminar al costat d'ell respectant el seu silenci.

Bona pasqua!

1 Comments:

At 4:36 a. m., Blogger Eulàlia said...

Carme.
M'ha agradat la teva reflexió sobre els dies sants, la participació, la religiositat,.... Sobre la Pasqua, lo més bo del món.
Santa pasqua!
Eulàlia

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home