ERA PRIMAVERA

"Encara era fosc quan la mare em va despertar
aquell dia de festa.
Al cel, quatre estels ronsejaven
abans d’endinsar-se dins la claror.
mentre els pardals de la placeta
saludaven amb el seu cant l’arribada del nou dia.

A casa, quin enrenou!
Tothom traficava d’un cantó a l’altre.
Calia tenir-ho tot enllestit
abans de marxar cap a l’esglèsia.

Em varen vestir amb roba nova.
Tot nou de trinca.
Una a una m’anaven col.locant les peces
delicadament, no fos cas que res s’enquincés...

Al damunt de tot em posaren el vestit blanc, emmidonat,
immaculat... A partir d’ara havia d’estar molt quieta.
Desprès va venir la perruquera a refer els meus rinxols rossencs
que el llit s’havia cuidat d’esgarriar.

Tots endiumengats, varem sortir de casa.
Era primavera.
Els arbres lluïen les seves fulles noves
i les flors de colors escampaven arreu una suau fragància.

Varem fer el camí a peu fins a la porta de l’escola,
Allà diguerem adèu als pares
i cadascú s’anà col.locant al seu lloc.

Tots saviem el que calia fer,
ho haviem assajat tantes vegades!
Ara, però, havia arribat al gran moment i no valia equivocar-se.

A l’hora precisa, iniciarem el camí cap al temple.
Les portes grosses eren obertes de bat a bat.
L’orgue entonava una nova melodia
que el pare d’una companya havia composat per a l’ocasió.
Els lliris i la ballarina blanquejaven l’altar.
El rector revestit amb casulla de festa.
Les monges, sota la volta, vigilaven que res no fallés
i trenqués l’encant d’aquell gran dia.

Nosaltres, els combregants, no ens podiem distreure,
era un dia massa important.
Aniriem a rebre a Jesús i ell faria estada a cadascun de nosaltres.
Què n’era de gros això, Jesús dins de cadascú?

Ara no era moment per a pensar-hi.
Calia estar atent i anar recitant les pregàries
que amb tant de temps de preparació i paciència haviem aprés.

La celebració va acabar, i refent la processó
emprenguerem el camí de tornada a l’escola.
En arribar al mig del claustre,
la filera començà a fragmentar-se.
Portavem tantes hores de recolliment...,
ni tan sols ens adonarem que la imatge de Maria seguia allà,
dempeus, com cada dia, esguardant la nostra salutació.

Haviem de continuar. No podiem aturar-nos.
Creuarem la sala d’espera
i arribarem a l’escala que ens havia de conduir al patí
on ens retrobariem amb tots els familiars.

Al peu de l’escala,
un grupet de noies acollides a l’escola -moltes no tenien pares-,
guaitàven embadalides el pas del seguici:
els nois, de mariner impacable, al davant,
i al darrera les nenes, totes blanques,
talment sorgides d’enmig d’un núvol de neu.

De seguit vaig adonar-me d’aquell nou rostre,
d’uns ulls remenuts, acabats d’arribar,
i que estranyats contemplaven l’espectacle.
Vaig agafar una estampa que portava a la bosseta,
vaig allargar la mà...
ella, indecisa i esporugida alhora, prengué aquell petit record.

Era primavera,
Els arbres del pati s’havien revestit amb el nou fullam,
i les flors omplien de colors i perfums el jardí de l’escola...

Aquell vespre, la noieta nova
mirava i remirava aquelles lletres de l’estampa,
escrites en una llengua que no entenia.
Il.lusionada, però, intentava, en va, adormir-se i somiar.
Somiar amb l’endemà, quan en entrar a clase per primera vegada,
es trobaria amb aquella nena rossa, de cara plaent,
que tal vegada se li acostaria i li preguntaria:
I tu, com te dius?


Han passat molts anys.
Plegades hem compartit moments de goig i d’alegria,
també hores de tristesa i de dolor.
Hem viscut l’arribada dels fills i ara dels néts.
i la partença d’aquells que estimavem...

Però, cada any, quan torna la primavera,
quan els arbres s’angalanen amb el seu nou vestit
i les flors tenyeixen de vida els jardins,
tu i jo rememorem joioses
aquell primer jorn del nostre encontre:
un gest, una estampa, un petit tresor,
el pròleg d’una gran festa,
l’albada d’una gran amistat"

Mataró, 22 d'octubre del 2000

1er premi del certamen literari celebrat en commemoració dels 150 anys de les "Religioses Concepcionistes"