La classe magistral

El concepte de classe magistral ha quasi desaparegut del llenguatge acadèmic d'avui. Bé, el que ha desaparegut no és el concepte si no el fet en si mateix: moltes "classes" ni tan sols s'imparteixen, és a dir, que allò d'un espai –enorme- on arribaven els alumnes i esperaven l'arribada del professor perquè els expliques una determinada lliçó, ja no es dona. Algunes d'aquestes classes han estat substituïdes per un intercanvi d'informació-formació mitjançant les noves tecnologies i la presència del professor i dels alumnes a l'aula ja no es porta. Molts "enyorem" aquells bells moments en que el professor entrava cerimoniosament a l'aula i després iniciava la seva acurada explicació. No sempre era així, ja ho sabem, però era el que havia de ser... De tant en tant, però, aquesta cerimònia del professor-alumnes-aules i dins un marc universitari es configurava com un gran esdeveniment: aquell dia, per diferents motius, s'impartia una classe magistral a l'aula tal... i tothom hi feia cap per a no perdre-se-la. I normalment, mai ningú, quedava decebut, perquè el que la donava s'ho havia "currat abastament" –bé, en llenguatge acadèmic cal dir "preparat". Més endavant, en algunes de les càtedres, de vegades senties dir: avui el professor tal ens ha fet una "classe magistral", de tan bé que s'havia explicat.

Fa pocs dies a casa també hi va haver una gran classe magistral: la primera i la darrera classe que un bon mestre va impartir al seu fill la nit abans del seu darrer examen de la carrera. Dic que fou magistral, perquè amb poc temps va haver d'aprofundir en tot un seguit de temes per tal que el xicot coptès amb una breu i profunda pinzellada cadascun dels temes que hi havia al programa que repassaven. I fou així de magistral perquè després d'aquella gran classe, l'endemà el jove es va presentar a l'examen... i va aprovar la seva darrera assignatura.