Comunicant-nos

Fa molts dies que no escric i per tant tinc la sensació que no em comunico, per bé que quan escric en el bloc no sé amb “qui em comunico” o “amb qui em comunicaré”. Aquesta és la conclusió a la que vaig arribar després d’escoltar fa una setmana a en Joan Majó, que no cal presentar.

Hi ha diferents formes de comunicar-se, la més coneguda és la presencial, en directe, d’un a altre, sempre i quan, és clar, ambdós estan disposats a escoltar-se mútuament, si no, no hi ha comunicació; una segona forma és la d’escriure’s, jo t’escric una carta i tu em respons. És cert que fins ara hi havia derivacions d’aquestes formules: els mestres versus els alumnes, els articles dels diaris versus els lectors, però no sempre hi havia retorn i normalment se sabia a quin “públic” el comunicador es dirigia; però ara i sobre tot de cara el futur, que ha començat ja amb els webblogs, tenim ganes de comunicar-nos, escrivim, però d’entrada no coneixem el/els nostres possibles interlocutors, i així serà el futur de les comunicacions: engegarem “la tele” –no sé si encara se’n dirà tele- i podrem “entrar” dins dels programes i participar-hi i fins i tot redigirir-los, etc. Desconeixerem el/els nostres partenaires i tot el que s’esdevindrà més enllà del nostre abast.

Talment la comunicació és allò d’important que uneix els humans i els enriqueix; sense comunicació els pobles no haguessin avançat mai, i alhora la comunicació esdevé quelcom d’essencial en la naturalesa humana: “si no ho dic em moro”... L’important, serà, com fer perquè aquesta capacitat humana continuí fent avançar els homes cap un món millor, tot coneixent que cada vegada més les interferències, els maquiavelismes i els que lluiten en sentit contrari també utilitzaran les noves formes de comunicació per a seguir anorreant els altres. Qui gosarà posar controls a tot aquest nou món digital que ens arriba?