Conecta't

L'altre vespre hi va haver una xerrada sobre "les drogues". Érem poquets, alguns professionals i algunes famílies. Una d'aquestes famílies era del Marroc. Abans de començar la mare va dir que no entenia massa la nostra llengua i que la seva filla li ho aniria explicant. La noia, de setze anys, va manifestar que portava poc temps aquí però que ho podia anar seguint a poc a poquet i en català. Vaig quedar admirada! Quina voluntat, vaig pensar. Després vaig recordar el difícil que és trobar-te en un espai on tot és diferent, on no entens quasi res del que diuen, on intentes anar "caçant" paraules que després encadenes per a poder entendre el què s'està dient. No us ha passat mai?. Si alguna vegada has anat a una conferència on es parla una llengua que domines poc –i no hi ha traducció simultània- el que fas és justament això: un gran esforç per a captar les paraules i després mirar de fer una composició del que diuen, no? I això és una tasca que requereix un gran esforç d'atenció i de comprensió. Si això s'esdevé en un país estranger, la tasca encara és més àrdua i l'esforç, en mig d'un ambient desconegut, esdevé enorme, quasi no és pot ni mesurar...

De tant en tant m'anava mirant aquella mare i aquella filla i totes les ganes que posaven per anar seguint la xerrada. Vaig admirar la seva actitud de voler saber, de voler conèixer malgrat l'impediment de la llengua.

Penso que moltes vegades som incapaços de valorar el gran esforç que fa molta de la gent que arriba a casa nostra i que no entén res, no compren ni un mot de la nostra llengua i que no pregunten res perquè no saben ni com articular la pregunta. I nosaltres els exigim que n'aprenguin, i ja està, com si això fos cosa de màgia! Ens passem, no?