L'indigent

Ha mort un indigent. La ciutat n'anava plena. La noticia corria de boca en boca aquest matí: "els de manteniment de parcs i jardins han trobat un indigent mort en una cèntrica plaça". Tots els mitjans se n'han fet ressó. Després ha resultat que l'indigent no ha mort ni de fred –aquests dies no en fa gaire-, ni de fam –cada dia anava als menjadors-, més aviat semblava que havia passat pel sedàs d'algun company.... però què hi fa ara; l'home ja és mort i avui tothom a parlar dels sense sostre, de si l'administració, de si Càritas, de si fa, no fa.... El cert és que l'indigent és mort i ningú no el plorarà, perquè amb els únics que compartia no-sostre, ahir també el varen deixar, el varen esbatussar i l'abandonaren a la seva sort...
Ara no val a omplir-se la boca de que es fa o es deixa de fer, si poden anar a dormir a l'alberg, si els donen menjar, si... Fa pocs dies, en un altra plaça, aquest mateix indigent es barallava amb un altre fins a fer–se mal. Ningú va còrrer a avisar la policia per aturar-los; alguns s'ho miraven de lluny i d'altres, com sempre, passaren de llarg...
Res. La nostra societat exclou i aquesta és la crua realitat. Som una colla d'excloents i aquells que no ens agraden els deixem al marge. No val deixar només en mans de l'administració la solució d'aquests col·lectius; l'administració fa el que pot, endega programes d'atenció i rehabilitació que de moment fructifiquen ben poc; arreu s'ha iniciat diferents experiències i costa molt de trobar una sortida bona per a tothom. Molts d'aquests indigents són persones amb malalties mentals –un 30% deien ahir mateix les estadístiques, però si doblem aquesta xifra potser no ens equivocarem. Ara, ja adultes es fa difícil poder tractar correctament a aquestes persones malaltes, però això no eximeix ningú de pensar què es pot fer per a no deixar ningú al marge i que cal buscar fórmules conjuntes –societat civil i administració- per aconseguir a p