Desencís

Sovint parlem dels joves de si els seus valors són diferents, de si passen de tot, de si no es volen implicar en res, ni en la feina, ni en els estudis, ni en formar una família, ni en l’àmbit social, ni en la política... Moltes vegades ens preguntem tots plegats, i avui més que mai potser, el perquè d’aquests comportaments. I aleshores des d’aquell que pontifica que potser els pares no n’han sabut prou i es reconeix com “ho hem fet tan bé com sabíem..” , a aquells que diuen que si l’escola, que si la societat, els mitjans de comunicació -que avui semblen els culpables de tot - ...; però el cert és que potser no anem al fons de la qüestió: algú d’aquests que teoritzen sobre “els joves” ha preguntat alguna vegada als propis joves: i vosaltres què hi dieu, per a conèixer en primera persona l’arrel del problema? Però potser no cal preguntar-los a ells, potser ens hem de preguntar a nosaltres mateixos, els adults, si som nosaltres amb el nostre quefer moltes vegades immadur, irreflexiu, fals, insolidari, etc,... la causa d’aquest desencís dels nostres joves.
Quan les utopies encara són un objectiu per a ells som nosaltres els que deixem de lluitar per aquestes mateixes utopies i ens deixem arrossegar per la comoditat, pel camí fàcil, per l’estatus adquirit...., o ens amaguem darrera falsos comportaments d’autoritat o de saviesa. I així és com deixem de ser “utòpics” , il·lusionats, confiats, transparents, lluitadors.... Els nostres ideals de joves han deixat pas al conformisme, a una situació menys arriscada, ... i fins i tot a una situació poc coherent amb les nostres idees i maneres de fer de temps enrere. I serem capaços de buscar mil excuses i mil justificants perquè els altres acceptin que allò que fem és el que és correcte, és el que toca -més aviat seria.

Els joves acaben no entenen res; en abandonar les utopies els hem trencat les il·lusions, els hem avocat al desconcert i al desencís, i aleshores no ens estranyem que ens diguin: ja us ho fareu!