El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

diumenge, d’octubre 22, 2006

ERA PRIMAVERA


"Encara era fosc quan la mare em va despertar
aquell dia de festa.
Al cel, quatre estels ronsejaven
abans d’endinsar-se dins la claror.
mentre els pardals de la placeta
saludaven amb el seu cant l’arribada del nou dia.

A casa, quin enrenou!
Tothom traficava d’un cantó a l’altre.
Calia tenir-ho tot enllestit
abans de marxar cap a l’esglèsia.

Em varen vestir amb roba nova.
Tot nou de trinca.
Una a una m’anaven col.locant les peces
delicadament, no fos cas que res s’enquincés...

Al damunt de tot em posaren el vestit blanc, emmidonat,
immaculat... A partir d’ara havia d’estar molt quieta.
Desprès va venir la perruquera a refer els meus rinxols rossencs
que el llit s’havia cuidat d’esgarriar.

Tots endiumengats, varem sortir de casa.
Era primavera.
Els arbres lluïen les seves fulles noves
i les flors de colors escampaven arreu una suau fragància.

Varem fer el camí a peu fins a la porta de l’escola,
Allà diguerem adèu als pares
i cadascú s’anà col.locant al seu lloc.

Tots saviem el que calia fer,
ho haviem assajat tantes vegades!
Ara, però, havia arribat al gran moment i no valia equivocar-se.

A l’hora precisa, iniciarem el camí cap al temple.
Les portes grosses eren obertes de bat a bat.
L’orgue entonava una nova melodia
que el pare d’una companya havia composat per a l’ocasió.
Els lliris i la ballarina blanquejaven l’altar.
El rector revestit amb casulla de festa.
Les monges, sota la volta, vigilaven que res no fallés
i trenqués l’encant d’aquell gran dia.

Nosaltres, els combregants, no ens podiem distreure,
era un dia massa important.
Aniriem a rebre a Jesús i ell faria estada a cadascun de nosaltres.
Què n’era de gros això, Jesús dins de cadascú?

Ara no era moment per a pensar-hi.
Calia estar atent i anar recitant les pregàries
que amb tant de temps de preparació i paciència haviem aprés.

La celebració va acabar, i refent la processó
emprenguerem el camí de tornada a l’escola.
En arribar al mig del claustre,
la filera començà a fragmentar-se.
Portavem tantes hores de recolliment...,
ni tan sols ens adonarem que la imatge de Maria seguia allà,
dempeus, com cada dia, esguardant la nostra salutació.

Haviem de continuar. No podiem aturar-nos.
Creuarem la sala d’espera
i arribarem a l’escala que ens havia de conduir al patí
on ens retrobariem amb tots els familiars.

Al peu de l’escala,
un grupet de noies acollides a l’escola -moltes no tenien pares-,
guaitàven embadalides el pas del seguici:
els nois, de mariner impacable, al davant,
i al darrera les nenes, totes blanques,
talment sorgides d’enmig d’un núvol de neu.

De seguit vaig adonar-me d’aquell nou rostre,
d’uns ulls remenuts, acabats d’arribar,
i que estranyats contemplaven l’espectacle.
Vaig agafar una estampa que portava a la bosseta,
vaig allargar la mà...
ella, indecisa i esporugida alhora, prengué aquell petit record.

Era primavera,
Els arbres del pati s’havien revestit amb el nou fullam,
i les flors omplien de colors i perfums el jardí de l’escola...

Aquell vespre, la noieta nova
mirava i remirava aquelles lletres de l’estampa,
escrites en una llengua que no entenia.
Il.lusionada, però, intentava, en va, adormir-se i somiar.
Somiar amb l’endemà, quan en entrar a clase per primera vegada,
es trobaria amb aquella nena rossa, de cara plaent,
que tal vegada se li acostaria i li preguntaria:
I tu, com te dius?


Han passat molts anys.
Plegades hem compartit moments de goig i d’alegria,
també hores de tristesa i de dolor.
Hem viscut l’arribada dels fills i ara dels néts.
i la partença d’aquells que estimavem...

Però, cada any, quan torna la primavera,
quan els arbres s’angalanen amb el seu nou vestit
i les flors tenyeixen de vida els jardins,
tu i jo rememorem joioses
aquell primer jorn del nostre encontre:
un gest, una estampa, un petit tresor,
el pròleg d’una gran festa,
l’albada d’una gran amistat"


Mataró, 22 d'octubre del 2000

1er premi del certamen literari celebrat en commemoració dels 150 anys de les "Religioses Concepcionistes"





dissabte, d’octubre 14, 2006

FRUITES


L'altre dia, a l'hora del dinar vaig preparar, com d'altres vegades, un plat de fruites i en aquesta ocasió de fruites tropicals. N'hi havia de tots colors i de tots els continents. Així la globalització en forma de fruites ben disposades en una plata es feia present també a la nostra taula. Però no era només la col·locació de les fruites que m'entusiasmava, sinó el fet que totes elles havien vingut de lluny i ara en un tres i no res desapareixerien dels nostres ulls.

Mentre preparava el plat i anava pelant les diferents fruites i les disposava en petits cercles capritxosos per tal de fer-les més llamineres, pensava aquelles primeres mans que les varen recollir i que segurament les posaren en un cabàs, i després cap unes grans capses per embalar-les i enviar-les amb avió o amb vaixell cap a destins llunyans... Ja sé que moltes d'aquestes grans plantacions de pinyes, kiwis, papaies, mangos, guayaves, guineos, maracuyàs... són propietat de grans multinacionals, etc, etc, però ningú no em negarà que les mans que recolliren aquestes fruites eren mans autòctones i que amb més o menys equitat la seva tasca es recompensada.

No sé si aquestes mans que recullen les fruites coneixen el seu destí tan llunyà. Alguns,potser sí, d'altres ho ignoren o saben només que són per a l'exportació, però ben segur que molts d'ells perceben que aquesta fruita que amb tan afany van recollint farà les delícies d'algú que desconeixen, però que intueixen, i serà gràcies a aquest fruit saborós que ens sentirem propers.

Si les fruites tropicals esdevenen cada vegada més un plat apreciat a casa nostre segur que d'alguna manera estem contribuint a separar les distàncies entre els humans.

dimecres, d’octubre 11, 2006

SPECIALS


Ahir vàrem acomiadar els nostres atletes. A partir del dia 12 i fins el dia 15, juntament amb d'altres dos mil atletes participaran a una nova edició dels Specials Olympics.

Estaven emocionats i nerviosos. Com qualsevol altre esdeveniment esportiu d'aquestes característiques, en primer lloc desfilaren els atletes, 41 en total, després s'hissà la bandera olímpica confeccionada per aquesta ocasió, tot seguit tingué lloc l'arribada de la torxa olímpica –un petit artilugi xinès que no coneixien els que dissenyaren l'encesa de la flama dels "nostres jocs olímpics", vull dir els del 92'- i allà davant dels seus companys els nostres atletes feren una vegada més el jurament olímpic! ah! i no hi va faltar la Carlota, que entre alguns monitors i personal col·laborador havien acabat de vestir la nit abans.

Per acabar la cerimònia una gran fi de festa! I tots a ballar, atletes, no atletes, monitors i entrenadors. Alguns dels nois no es posaren a la pista, uns perquè no podien i seguien la festa des del seu seient, mentre d'altres, seguien "desfilant", amunt i avall, amb un parell de grans mans per aplaudir l'esdeveniment, sense immutar-se... Ningú, però, sobre tot per la part dels que no marxaven, estava al marge, tots d'una manera o d'altra participaven de la festa i de l'emoció. La música és per als "specials" un factor integrador, tothom balla com vol i com pot i ningú es posa amb ningú; n'hi havia però de molt avançats, imitadors nats dels ídols de la tele i en sabien un borrall.

Aquest matí, un autocar ha vingut a recollir els atletes i a hores d'ara, després de la inauguració oficial, es retrobaran amb companys atletes, specials com ells. Aquesta trobada serà tant important com el competir en alguna de les diferents disciplines olímpiques, perquè ells són tots
specials.

Que tingueu sort i que a la tornada, carregats de medalles, puguem compartir de nou amb vosaltres aquests moments de joia i de festa.