Els papers

Sembla que finalment arribaran els papers de Salamanca! Haig de confessar que no he entès res d’aquest afer. Que més dona que uns papers estiguin custodiats en un o altre lloc. Per què tanta rellevància? Si hagués estat una pintura d’en Van Gog, potser sí que ho hagués entès perquè la gent –i quan dic gent vull dir molta gent- s’hagués apropat aquest o aquest altre museu a veure-la i això si que porta moviment, però uns papers que només interessen –famílies a part- a quatre erudits per anar resseguint la historia, quin valor tant important tenien per no deixar-los tornar als arxius d’on varen sortir?
Sembla, però, que al menys per una vegada, els juristes han redactat un dictamen ben acurat. Ja tocava, oi?
I després d’aquest trist episodi dels papers, què més?
Avui, alguns, hem rebut un escrit de gent de Salamanca que ens comunicaven que no tots els salmantins són com el seu alcalde, etc, etc. Per part meva que no pateixin, que si mai em perdo em podeu anar a buscar a la plaça major d’aquesta ciutat castellana-lleonesa, amb molt és una de les millors que he vist mai i això que hi ha coses boniques per aquest món...

Els avis

Mai m’havia imaginat que un personatge tan estrany, important dins els cercles empresarials, apàtic i tot el que si vulgui afegir anés tan feliç pel carrer empenyent el cotxet del seu nét. Si m’haguessin fet cent preguntes “del millón” aquesta no l’hagués encertat i hagué perdut. I tal qual, ell, sempre tan seriós i arrogant ara amb un cotxet... Què tenen els néts que capgiran tots els taranars dels avis?
M’agraden als migdies si sóc al carrer per a veure aquesta munió d’avis –ara hi ha sempre més avis que àvies- davant de les escoles esperant il·lusionats la sortida dels néts. Quina sort que tenen aquests infants! Als anys setanta i per allò de la “nova pedagogia activa” i no sé que més a algú se li va ocórrer que els nens estaven millor a la guarderia –aleshores encara no es deien escoles bressol- que no pas que els cuidessin els avis: això era mal vist, perquè no els educaven bé, perquè els ensenyaven coses i maneres de fer enclades al passat, etc.... I tota una generació d’infants es va perdre aquesta bella relació d’avi-nét. Aquesta relació que fa de corretga de transmissió d’allà cap aquí, que dóna sentit als teus orígens, que et fa sentir membre d’una comunitat... Anar contracorrent, fer acompanyar als nens pels avis, que els portessin al parc a jugar amb d’altres nens mentre ells feien la xerradeta amb d’altres avis/àvies suposa defensar unes idees retrògrades i no sé que més. Sort que amb el temps s’ha redescobert allò que moltes societats tenen com a més preuat: els grans, per tota la saviesa i experiència que han acumulat al llarg del temps i els infants, per tot allò que de futur per la pròpia comunitat suposen.
Quantes coses s’aprenen al costat del avis! sense ells moltes coses “d’abans” que serveixen per identificar-nos es perdrien i aquells moments de “rondalles”, de cançons, de vivències del passat quedarien perdudes per sempre més. Els grans, la saviesa dels grans, en fi la seva vida, és com un tresor meravellós que va passant de pares a fills per a perpetuar tot allò que l’home ha anat creant, descobrint i millorant al llarg del temps.
Que bé menut, que amb la teva arribada el teu avi ha esdevingut més home, més humà; segur que a tu t’explicarà tot allò que fins ara per alguns ha callat i tu un dia ho faràs amb el teu nét!

Nit de reis

Quan parlem de la nit més màgica de l’any tots sabem que estem parlant de la nit de Reis. I ho és, perquè d’una o altra manera –petits i grans- els que vivim aquesta diada, la hi convertim de màgica: Al capvespre, els infants plens d’il·lusió van a rebre els Reis: “mare, els Reis ja arriben, que ja venen, ja venen... i els grans, acompanyats d’infants o sense, compartim aquesta alegria dels infants; i petis i grans contemplem bocabadats la lluïssor de les carrosses i recollim els caramels que les diferents comparses van llançant. I després els Reis: veure la cara dels més menuts en trobar-se davant seu la carrossa d’un dels Reis és un espectacle meravellós: la il·lusió i la incredulitat juntes: “no és possible: un Rei al meu davant..., aquí a tocar!

La màgia d’aquests encontres es perllongarà al llarg de la nit: els menuts donant voltes al llit tot esperant l’endemà joiós i els grans, ui els grans, quina feinada: ...on hauré deixat això, i aquest paquet i aquest altre per a qui serà, i més paperets amb els noms i això que encara s’ha d’embolicar... fins que arriba el moment que tot queda ben situat al voltant del cove, ara ple, que els menuts han deixat al mig del menjador abans d’anar a dormir.

Finalment la màgia de la nit es descobreix l’endemà al matí –quan els infants són petits, molt aviat del matí, després amb els anys, cap al migdia- i aleshores arriba aquell moment d’obrir el regal que l’altre “el mag” haurà escollit per a tu i per a l’altre. Aquest és el gran valor del regal: pensar què li agradarà a l’altre, donar voltes per a trobar allò que el farà feliç, l’esforç de pensar amb l’altre, o amb els altres, això que potser hauríem de fer més sovint, o sempre, pensar amb l’altre. Què puc fer jo perquè l’altre sigui feliç, perquè l’altre no pateixi, perquè l’altre no es trobi sol? Cada nit hauria de ser màgica i dia rera dia hauríem de recordar aquest altre, el més proper i el més llunyà. Així retrobaríem cada dia aquella cara d’il·lusió i alegria en tots aquells que ens envolten.