Aniversari

Avui he trucat a la meva amiga per a dir-li PER MOLTS ANYS!. Ella era al llit però, i malgrat la seva alegria inicial, m’ha manifestat que ahir no sabia si arribaria als seus 86 anys! i que potser avui, dia del seu aniversari era un bon dia per a dir-nos ADÈU.

La meva amiga vol dir-nos Adéu. Diu que ja ha arribat el moment, que ha patit molt, que ha lluitat molt i que potser ja li toca reposar i contemplar Déu de cara a cara, el seu Déu amb qui ella tan ha confiat, “Quan podré contemplat la vostra faç...” em deia,

Estic impressionada. Me l’estimo molt a la meva amiga. Hem fet molt camí plegades i al seu costat he viscut molts moments difícils, d’angòixa, de sofriment... però el seu esperit lluitador l’ha portada fins a la vellesa amb una rectitud i serenor que fa fredar, i per això, quan avui m’ha expressat que ara sí que volia marxar, que ens volia dir adéu definitivament he pensat que potser si que té dret a marxar i a no patir més. Ella, malaltissa, ja no pot fer res per un dels seus fills malalt de càncer i més coses, i això l’entristeix. Diu que només pot pregar perquè no li falti la fortalesa per enfrontar-se a aquesta crua realitat, i no res més, però com mare no pot donar més. Ho ha donat tot.

Aquest matí, però, un altre dels seus fills l’ha obsequiat amb un ram de flors i el cant “... porque es una chica excelente, porque es una....”.

També s’ha alegrat de la meva trucada i li sabia greu no haver-ho fet ella perquè diu que té moltes coses per agrair-me...? Jo si que li haig d’agrair haver-la conegut i haver pogut tenir tan a prop una dona tan valenta que ha sabut fer front a totes les contradiccions que la vida li ha deparat amb una valentia inèdita i amb un esperit bondadós desconegut. D’ella he après molt. Gràcies!

Funcionaris

Sempre visualitzem l’administració com una bèstia negre i els funcionaris com papers malcarats que tan se’ls en dona les teves dificultats o els teus problemes per entendre com complimentar tota una sèrie de formularis o que si arribes cinc minuts abans de les dues el registre està tancat i ja no t’acceptaran cap document fins al cap d’una hora o fins l’endemà i a ells els és igual que els diguis que vens de fora, que a la ronda litoral hi havia un accident o que el tren s’ha parat perquè les senyals no anaven.... Tu fes-te fotre i torna demà.

Però avui tot això ha estat a l’inrevés; m’han atès diferents serveis i diferents persones i totes amb una amabilitat inusual. Quan les coses són, són i cal reconèixer-les.

M’ha proporcionat mil i una informació, papers, com i què havia de fer i fins i tot m’ha acompanyat perquè saludes a la nova coordinadora del servei i ella una persona també exquisita ha volgut conèixer tota la nostra entitat, els nostres serveis, les nostres dificultats, idees de futur, la nostra història.... Vaja, no m’esperava res d’això. Al final hem quedat que vindrà a visitar-nos perquè vol conèixer sobre el terreny tot això que cada dia se li apareix escrit en un paper, però que només és un conjunt de paraules que parlen de concerts, convenis, places, però que no li traspuen la imatge de les persones a les quals es refereixen.

Que bé, si darrera un paper poguéssim veure la cara de la gent que hi ha al darrera o endevinar el color de les parets d’aquell edifici o sentir les olors de la gespa tallada per la màquina que hi ha descrita....

En marxar, he pensat que avui els havia de posar un 10!

Mirada perduda

L’altra tarda, en un dels centres de la Fundació, vàrem fer “dia de portes obertes” que es diu ara. Abans, als internats –que suara en diem residències- hi havia el dia “de visita” dels pares. Bé, el cert és que les noies esperaven amb il·lusió l’arribada dels familiars, pares, germans, nebodets.... Totes estaven neguitoses i les veies anar amunt i avall fins que arribava la persona coneguda i aleshores el seu rostre canviava d’expressió. Molts familiars feia dies que no s’acostaven a la residència i per tant la il·lusió era encara més gran. Darrera la reixa dempeus amb la mirada perduda una de les noies esperava algú que mai no arribaria. Ja no té cap familiar. Ningú vindria preguntant per ella... però ella, ferma, seguia mirant jardí enllà, esperant... Li vaig demanar diverses vegades que m’acompanyes a la seva habitació que m’ensenyes el llit nou, amb la foto que hi havia al capçal amb el seu nom, però res, no va voler atendre cap demanda, ni meva ni de ningú; seguia fitant més enllà, esperant el prodigi d’una retrobada.

I quanta gent hi ha sola al món esperant un familiar, un amic, una paraula amable, un somriure si més no... I algú els dona resposta?