Per dignitat

Amb el cap alt i amb cara de circumstàncies va pronunciar solemnement la frase: jo, per dignitat votaré NO. Per dignitat? Els qui votaran NO ho faran per dignitat? Dignitat a què? A qui? Els que votin NO ho faran per dignitat al seu poble? I aleshores els qui votin SI què, seran una colla d’indignes, d’impurs? Al moment en que jo defineixo que els dignes, els bons, els assenyats són els que voten NO, condemno tots els altres a la cuneta, al menyspreu,....
Que fàcil que és erigir-se amb el pur, el bo, el net, el que sap el que es fa i quedar bé davant del teu poble. Segur? El teu poble, els teus fills entendran mai que per la teva dignitat hagis deixat passar una ocasió magnífica –i potser única- que et brindava la possibilitat de seguir avançant? Si, si, avançant, a poc a poc si vols, però avançant, amb possibilismes, si vols, però avançant. Com des del primer dia, quan després de tants anys de lluita, es va optar per un camí cap a la democràcia; un camí potser més lent, però tal vegada el que en aquell moment era possible.
Com s’atreveixen a dir que deixarem de ser valents, de ser dignes una altra vegada, com aleshores, i que en ares d’un malentès “possibilisme” malbaratarem el futur d’un poble?
La dignitat d’un poble és reconeix amb aquest avançar junts, en aquest caminar plegats cap una situació millor; si avanço sol sense tenir en compte el meu poble, el meu poble no avançarà, el meu poble quedarà al marge, impur, i amb un futur incert, però jo, el pur, l’assenyat sempre em quedarà el consol de poder dir amb veu alta: per dignitat vaig votar NO!

Comunicant-nos

Fa molts dies que no escric i per tant tinc la sensació que no em comunico, per bé que quan escric en el bloc no sé amb “qui em comunico” o “amb qui em comunicaré”. Aquesta és la conclusió a la que vaig arribar després d’escoltar fa una setmana a en Joan Majó, que no cal presentar.

Hi ha diferents formes de comunicar-se, la més coneguda és la presencial, en directe, d’un a altre, sempre i quan, és clar, ambdós estan disposats a escoltar-se mútuament, si no, no hi ha comunicació; una segona forma és la d’escriure’s, jo t’escric una carta i tu em respons. És cert que fins ara hi havia derivacions d’aquestes formules: els mestres versus els alumnes, els articles dels diaris versus els lectors, però no sempre hi havia retorn i normalment se sabia a quin “públic” el comunicador es dirigia; però ara i sobre tot de cara el futur, que ha començat ja amb els webblogs, tenim ganes de comunicar-nos, escrivim, però d’entrada no coneixem el/els nostres possibles interlocutors, i així serà el futur de les comunicacions: engegarem “la tele” –no sé si encara se’n dirà tele- i podrem “entrar” dins dels programes i participar-hi i fins i tot redigirir-los, etc. Desconeixerem el/els nostres partenaires i tot el que s’esdevindrà més enllà del nostre abast.

Talment la comunicació és allò d’important que uneix els humans i els enriqueix; sense comunicació els pobles no haguessin avançat mai, i alhora la comunicació esdevé quelcom d’essencial en la naturalesa humana: “si no ho dic em moro”... L’important, serà, com fer perquè aquesta capacitat humana continuí fent avançar els homes cap un món millor, tot coneixent que cada vegada més les interferències, els maquiavelismes i els que lluiten en sentit contrari també utilitzaran les noves formes de comunicació per a seguir anorreant els altres. Qui gosarà posar controls a tot aquest nou món digital que ens arriba?