Barcelona-Dakar

Tots hem escoltat aquests dies les noticies sobre la mort de dos components del rally Barcelona-Dakar, mentre que un altre motorista, ferit durant els primers dies de la cursa s’està recuperant aquí, a casa nostra. No vull entrar en la polèmica de si rally si, rally no i totes les contradiccions que una cursa com aquesta comporta, però si que m’agradaria fer avinent un dels comentaris que ha sorgit després de les morts dels dos motoristes: “Potser cal replantejar-se alguns aspectes de la tècnica” ; el comentarista es referia sobre tot a la cilindrada dels motors i als tipus de pneumàtic. Ja sé que és absurd dir que gràcies al rally i aquest tràgics esdeveniments els homes haurem de “repensar” els nostres límits i si cal, doncs, entre d’altres coses, posar nous límits per tot el que fa als vehicles. Si és cert que es s’hauran de replantejar aquests aspectes en les màquines que han de realitzar rallys, perquè no avancem una mica més en aquest argument i situats en una carretera convencional on veiem cada dia que l’excés de velocitat és l’origen de molts accidents, moltes morts i moltes persones lesionades per vida... –tot i que n’hi ha que diuen: és el cotxe que córrer, - perquè no demanar que es fabriquin cotxes amb menor potència? i així no “seria “ el cotxe que se’n va sol... Tots sabem que no es pot córrer més enllà de 120-130 Km/hora per les autopistes, doncs per què segueixen fabricant vehicles que poden anar a més de 200?

El dinar

Varem comprometre’ns a parlar sobre “el dinar” i així és. Una mica tard, però. M’hagués agradat fer-ho abans, però diferents circumstàncies, entre les quals la mort no esperada d’un familiar no m’ho han deixat fer. I ara no vull parlar de la mort perquè ja en vaig parlar un altre dia. Més aviat vull parlar de la vida. Si de Vida. perquè si alguna cosa vaig sentir en aquell dinar va ser vida, vida jove, vida plena, ganes de fer coses, paraules engrescadores..... Vaja, ni mai tan ben resumit com Vida. I això per a mi –i suposo que per a molts de vosaltres que ho llegireu ( jo encara no he llegit res de ningú quan escric aquestes ratlles)- és molt important, perquè vol dir que no ens sentim vençuts, ni decebuts, ni derrotats com molts d’altres –i de la meva generació sembla que n’hi ha uns quants-.., si no que tot el que allà es parlava i es deia eren projectes, idees noves, ganes de fer coses, de lluitar per una o moltes causes... M’hagués agradat gravar tot el munt de coses que anaven surgint, eren com una riuada immensa d’emocions, de vivències, de paraules fresques.... I tots i totes teniem ganes de fer arribar allò que sentiem als altres i d’escoltar-nos mútuament i de fer d’aquell punt de trobada un punt de partida d’una relació si cap encara més fluida i més jovial. Compartiem una taula i per mitjà d’aquesta eina del weblog podem compartir cada vegada més les nostres idees i això ens fa créixer a tots plegats i sentir-nos plens perquè sabem que hi ha gent amb la qual podem comunicar-nos i compartir això tan bònic que algú (?) ens ha donat i que és la Vida.