El blog de la Maria Carme

M'he decidit a fer un blog per intentar no perdre el ritme de les noves comunicacions, perquè al cap i a la fi és això: una nova forma de comunicar-nos, que és una de les primeres necessitats humanes, si no quin sentit té si el meu jo no el puc comunicar amb ningu? la segona fase va més enllà que és la de compartir. Bé això, per un altre dia...

divendres, de setembre 18, 2009

La creu del Sud

Aquesta vegada si, aquesta vegada no volia marxar de l'hemisferi Sud sense veure la famosa constel·lació de la “Creu del Sud”, el GPS de molts navegants durant molts segles. La Creu està envoltada per la constel·lació del Centaure i al capdavall es troba la constel·lació de la Mosca. Donat que l’estrella Polar no es veu des de la latitud Sud, el reconeixement d’aquesta petita constel·lació va ser cabdal per a orientar-se tots aquells que creuaven l’Equador cap els mars del Sud.
Contemplar el cel, a mitjanit, al desert no té preu, és un altre espectacle meravellós i gairebé irrepetible. Lluny de qualsevol contaminació lluminosa urbana la quantitat d’estels que es poden arribar a albirar és infinita; alguns formen núvols d’estels de tants i tants que n’hi ha. No sabem on és el més enllà, però enllà, enllà hi segueix havent estels. Si en mig de tants punts brillants hi pots reconèixer la Via Làctia tot fent el Camí de Santiago o l’Osa Major i l’Osa Menor amb l’estrella Polar a la cua, al bell mig del Sinaí, o la Creu del Sud, en ple Norte Grande, aleshores perceps la importància que ha tingut l’astronomia al llarg de les civilitzacions i que ara, amb les noves tecnologies ha quedat relegada a uns quants científics i afeccionats.
Sort que cada any, per Sant Llorenç, els homes del temps principalment, ens anuncien que si aquella nit càlida del mes d’agost, el cel està serè, podrem observar com cauen els estels: la pluja d’estels, les llàgrimes de Sant Llorenç en un llenguatge més religiós, i aleshores, com que fem vacances i no cal anar a dormir aviat, abandonem per una estona la ciutat i anem a la muntanya més propera per a recordar-nos i admirar-nos de les belleses de la natura mentre del cel les estrelles van caient...
El mateix espectacle que pots contemplar en una nit serena d'hivern al desert d'Atacama i des d'on una vegada descoberta la Creu del Sud adonar-te de l'important que deuria ser per als mariners d'altres temps poder-la albirar per a seguir navegant tot seguint el seu rastre..., perquè la Creu assenyala directament el pol Sud.













dilluns, de setembre 07, 2009

Els gèisers del Tatio

El microbús que recull als intrèpids turistes arriba una mica abans de les quatre. És negra nit i en aquell moment només es pot dir que fa molt fred. Esperançats, anem pujant al vehicle tot esperant que d’aquí una mica, quan haurem recollit tots els passatgers dels diferents hostals –tot plegat disset- la calefacció haurà assolit un punt de confort. Però no, ni calefacció ni confort. Al cap d’una estona algú pregunta perquè no engeguen la calefacció i algú respon que està espatllada, que no va...! Però és que, a més a més, algunes finestres no ajusten prou, millor dit amb els sotracs del camí es van obrint i cada vegada fa més fred a l’interior del bus i la gent es va enfonsant dins dels respectius abrigalls. A fora no es veu res, només pedres i més pedres, ens acompanya, però, la lluna que fa un parell de dies va fer el ple... Pels vaivens del cotxe sabem que anem pujant i voltant.
Al cap d’una llarga estona, el vehicle s’atura, i surt el guia i quan ens interroguem i ara què, torna a entrar per a dir-nos: si algú vol anar “al baño” pot sortir –ningú vol banyar-se és clar, però en castellà això d’anar a fer un pis se’n diu anar “al baño”-; però que s’abrigui bé que a fora estem a 10 graus sota zero! És difícil explicar la sensació que se sent a 10 graus sota zero, però ens reconforta saber que fa una setmana estaven a 17 sota zero...! Una estoneta més de bus i tornem a baixar, ara sí per a començar a veure un dels espectacles més inèdits que ofereix la natura: els guèisers del Tàtio, un volcà dels Andes. Ens trobem a 4.320 metres d’altitud, vaja quasi com si haguéssim fet el cim! L’escenari gèlid, però meravellós. No sabem si la temperatura ha baixat més, perquè de fet fins que no surt el sol va baixant i encara trigarà una llarga estona a fer-se de dia, però si que es pot ben assegurar que fa un fred que pela. En mig d’aquest ambient hivernal, sorgeixen d’aquí i d’allà, els guèisers, brolladors d’aigua calenta que es va vaporitzant. Tot d’un plegat sents el glup glup de l’aigua i de seguida comença a enfilar-se amunt, amunt... N’hi ha més de 80 en aquest paratge i ens diuen que la temperatura de l’aigua pot assolir el 85 graus. El fred intens ens convida d’apropar-nos a aquests dolls d’aigua calenta per a escalfar-nos. Quan ens serveixen el cafè ens cal prendre’l de seguida, perquè si no se’ns pot quedar congelat a les mans. Però, tant se val el fred. La visió d’aquest fantàstic camp geotèrmic bé que s’ho val.
De mica en mica la lluna comença a declinar mentre per l’Orient podem veure les siluetes dels diferents cims que les primeres llums de l’alba van dibuixant.
El guia ens convida, ara sí, a banyar-nos en unes Lagunillas, diu que l’aigua és tèbia. Segur que ho és, però i en sortir què passa?... Ho deixarem per una propera ocasió.
Quan finalment el sol decideix treure el cap per darrera d’un dels volcans de la "Cordillera" tornem a enfilar-nos al bus per iniciar el descens; pel camí veurem tota mena d’animals de la zona: llames, alpaques, vicunyes que pasturen per aquesta gran reserva natural. Al bell mig de les aigües gelades d’un rierol podrem contemplar com uns ocells hi fan el niu. Després, a ple dia, ens adonarem per on hem triscat per a poder albirar tal fenòmens de la natura! Haurà valgut la pena, però.