La creu del Sud
Aquesta vegada si, aquesta vegada no volia marxar de l'hemisferi Sud sense veure la famosa constel·lació de la “Creu del Sud”, el GPS de molts navegants durant molts segles. La Creu està envoltada per la constel·lació del Centaure i al capdavall es troba la constel·lació de la Mosca. Donat que l’estrella Polar no es veu des de la latitud Sud, el reconeixement d’aquesta petita constel·lació va ser cabdal per a orientar-se tots aquells que creuaven l’Equador cap els mars del Sud.
Contemplar el cel, a mitjanit, al desert no té preu, és un altre espectacle meravellós i gairebé irrepetible. Lluny de qualsevol contaminació lluminosa urbana la quantitat d’estels que es poden arribar a albirar és infinita; alguns formen núvols d’estels de tants i tants que n’hi ha. No sabem on és el més enllà, però enllà, enllà hi segueix havent estels. Si en mig de tants punts brillants hi pots reconèixer la Via Làctia tot fent el Camí de Santiago o l’Osa Major i l’Osa Menor amb l’estrella Polar a la cua, al bell mig del Sinaí, o la Creu del Sud, en ple Norte Grande, aleshores perceps la importància que ha tingut l’astronomia al llarg de les civilitzacions i que ara, amb les noves tecnologies ha quedat relegada a uns quants científics i afeccionats.
Sort que cada any, per Sant Llorenç, els homes del temps principalment, ens anuncien que si aquella nit càlida del mes d’agost, el cel està serè, podrem observar com cauen els estels: la pluja d’estels, les llàgrimes de Sant Llorenç en un llenguatge més religiós, i aleshores, com que fem vacances i no cal anar a dormir aviat, abandonem per una estona la ciutat i anem a la muntanya més propera per a recordar-nos i admirar-nos de les belleses de la natura mentre del cel les estrelles van caient...
El mateix espectacle que pots contemplar en una nit serena d'hivern al desert d'Atacama i des d'on una vegada descoberta la Creu del Sud adonar-te de l'important que deuria ser per als mariners d'altres temps poder-la albirar per a seguir navegant tot seguint el seu rastre..., perquè la Creu assenyala directament el pol Sud.
Contemplar el cel, a mitjanit, al desert no té preu, és un altre espectacle meravellós i gairebé irrepetible. Lluny de qualsevol contaminació lluminosa urbana la quantitat d’estels que es poden arribar a albirar és infinita; alguns formen núvols d’estels de tants i tants que n’hi ha. No sabem on és el més enllà, però enllà, enllà hi segueix havent estels. Si en mig de tants punts brillants hi pots reconèixer la Via Làctia tot fent el Camí de Santiago o l’Osa Major i l’Osa Menor amb l’estrella Polar a la cua, al bell mig del Sinaí, o la Creu del Sud, en ple Norte Grande, aleshores perceps la importància que ha tingut l’astronomia al llarg de les civilitzacions i que ara, amb les noves tecnologies ha quedat relegada a uns quants científics i afeccionats.
Sort que cada any, per Sant Llorenç, els homes del temps principalment, ens anuncien que si aquella nit càlida del mes d’agost, el cel està serè, podrem observar com cauen els estels: la pluja d’estels, les llàgrimes de Sant Llorenç en un llenguatge més religiós, i aleshores, com que fem vacances i no cal anar a dormir aviat, abandonem per una estona la ciutat i anem a la muntanya més propera per a recordar-nos i admirar-nos de les belleses de la natura mentre del cel les estrelles van caient...
El mateix espectacle que pots contemplar en una nit serena d'hivern al desert d'Atacama i des d'on una vegada descoberta la Creu del Sud adonar-te de l'important que deuria ser per als mariners d'altres temps poder-la albirar per a seguir navegant tot seguint el seu rastre..., perquè la Creu assenyala directament el pol Sud.