Els gèisers del Tatio

El microbús que recull als intrèpids turistes arriba una mica abans de les quatre. És negra nit i en aquell moment només es pot dir que fa molt fred. Esperançats, anem pujant al vehicle tot esperant que d’aquí una mica, quan haurem recollit tots els passatgers dels diferents hostals –tot plegat disset- la calefacció haurà assolit un punt de confort. Però no, ni calefacció ni confort. Al cap d’una estona algú pregunta perquè no engeguen la calefacció i algú respon que està espatllada, que no va...! Però és que, a més a més, algunes finestres no ajusten prou, millor dit amb els sotracs del camí es van obrint i cada vegada fa més fred a l’interior del bus i la gent es va enfonsant dins dels respectius abrigalls. A fora no es veu res, només pedres i més pedres, ens acompanya, però, la lluna que fa un parell de dies va fer el ple... Pels vaivens del cotxe sabem que anem pujant i voltant.

Al cap d’una llarga estona, el vehicle s’atura, i surt el guia i quan ens interroguem i ara què, torna a entrar per a dir-nos: si algú vol anar “al baño” pot sortir –ningú vol banyar-se és clar, però en castellà això d’anar a fer un pis se’n diu anar “al baño”-; però que s’abrigui bé que a fora estem a 10 graus sota zero! És difícil explicar la sensació que se sent a 10 graus sota zero, però ens reconforta saber que fa una setmana estaven a 17 sota zero...! Una estoneta més de bus i tornem a baixar, ara sí per a començar a veure un dels espectacles més inèdits que ofereix la natura: els guèisers del Tàtio, un volcà dels Andes. Ens trobem a 4.320 metres d’altitud, vaja quasi com si haguéssim fet el cim! L’escenari gèlid, però meravellós. No sabem si la temperatura ha baixat més, perquè de fet fins que no surt el sol va baixant i encara trigarà una llarga estona a fer-se de dia, però si que es pot ben assegurar que fa un fred que pela. En mig d’aquest ambient hivernal, sorgeixen d’aquí i d’allà, els guèisers, brolladors d’aigua calenta que es va vaporitzant. Tot d’un plegat sents el glup glup de l’aigua i de seguida comença a enfilar-se amunt, amunt... N’hi ha més de 80 en aquest paratge i ens diuen que la temperatura de l’aigua pot assolir el 85 graus. El fred intens ens convida d’apropar-nos a aquests dolls d’aigua calenta per a escalfar-nos. Quan ens serveixen el cafè ens cal prendre’l de seguida, perquè si no se’ns pot quedar congelat a les mans. Però, tant se val el fred. La visió d’aquest fantàstic camp geotèrmic bé que s’ho val.
De mica en mica la lluna comença a declinar mentre per l’Orient podem veure les siluetes dels diferents cims que les primeres llums de l’alba van dibuixant.
El guia ens convida, ara sí, a banyar-nos en unes Lagunillas, diu que l’aigua és tèbia. Segur que ho és, però i en sortir què passa?... Ho deixarem per una propera ocasió.
Quan finalment el sol decideix treure el cap per darrera d’un dels volcans de la "Cordillera" tornem a enfilar-nos al bus per iniciar el descens; pel camí veurem tota mena d’animals de la zona: llames, alpaques, vicunyes que pasturen per aquesta gran reserva natural. Al bell mig de les aigües gelades d’un rierol podrem contemplar com uns ocells hi fan el niu. Després, a ple dia, ens adonarem per on hem triscat per a poder albirar tal fenòmens de la natura! Haurà valgut la pena, però.