Veïns

Feia molt temps que no la veia. Fa uns anys, no sé ben bé quants, va marxar del carrer i se'n va anar a viure no pas massa més lluny, en una casa més gran i més bonica, perquè aleshores la feina els anava molt bé, però ara feia molt temps que no la trobava. Vaig pensar que fins i tot ja no vivia pel barri. Avui, en arribar al portal de casa, sortia de casa els veïns. "Quan temps feia que no ens veiem! Oh! quina il·lusió trobar-te. Com estàs?" De sobte, els seus llavis han callat. Només parlava la seva mirada; una mirada trista i apesarada: "Les coses no m'han anat massa bé... Em vaig separar i ara intento sortir-me'n com puc...." I m'interrogava preguntant-me "I tu? Et veig molt bé" No m'he atrevit a dir que sí, que bé, encara que carregada de feina. Que la família bé, que els fills han estudiat, que tenen una bona feina, que no ens falta res.... Ho ha pogut intuir, però he pensat que no era just explicar que hi ha móns meravellosos, mentre els altres passen tantes penúries. Tots ho sabem que potser no és culpa d'ells, o potser si, perquè varen arriscar massa, perquè ambicionaven massa, però avui, davant d'aquells ulls entristits hagués estat massa cruel dir que tot ens ha anat molt bé, que hem sabut ser assenyats, que no ens hem embrancat en negocis incerts... Ens hem acomiadat, però per a retrobar-nos i per refer una mica aquella amistat de veïnatge que en d'altre temps havíem compartit. Ja sé que potser no servirà de molt, però el que si que és cert és que el nostre arreveure ha estat il·lusionat, ple de goig de veure'ns i de reconèixer-nos, i de saber que malgrat tots els contratemps seguim existint.