Atrapats per la crisi?

Estem submergits en una crisi econòmica, millor dit, financera, que ha portat o està portant o arrossegant a una crisi econòmica bàsicament a les economies occidentals. Segurament estem davant del gran primer terrabastall de l’anomenat mercat lliure, o capitalisme liberal, o el nom que es vulgui donar a aquest capitalisme desenfrenat fonamentat en el consum, però fonamentat també en la cobdícia d’alguns que han agafat els diners dels altres i han acabat enganyant-los perquè donaven un valor irreal, inexistent a diferents paquets d’accions que els havien confiat.

S’ha trencat el sistema financer que, tot i el catacrac del 1929, va tornar a agafar volada després de la segona guerra mundial.

I ara què?

Fins avui hem anat sentint mil i una proposta de cara a retornar la confiança als industrials, a aquells que, malgrat tot, tenen ganes de posar béns i serveis al mercat però que no tenen recursos per a fer-ho perquè ningú no els en deixa.

Algú ha parlat de retornar la confiança als mercats. Pregunta: i els mercats els tornarem a deixar en mans dels que ara ens han portat a aquest immens atzucac? Sembla clar, que al costat de tantes propostes agosarades n’hi ha d’haver una de prèvia que és: com s’articulen mecanismes de control perquè tot això no torni a succeir?

Sembla que els de la UE –que són els països de la zona euro- acompanyats per la GB –ep! la GB i tot, ella sempre tan lliura i tan autònoma- finalment han trobat camins comuns per intentar pal·liar la greu crisi que ens envolta, i una de les accions més importants és “semi” nacionalitzar la banca privada mitjançant la compra de més del 50% de les accions: l’Estat esdevindrà el primer accionista de les principals economies occidentals!

La política, que és entre altres un instrument per administrar els béns dels ciutadans, no ha estat capaç de trobar cap altra eina que li permetés actuar sobre la crisi actual. No si han valgut les paraules de confiança dels presidents dels diferents països, no s’hi ha valgut les diverses injeccions de liquidesa, no s’hi ha valgut les propostes d’ajudes...., ha calgut passar a l’acció directa: comprar els bancs o part dels grans bancs, dels que han fet pitjor les coses i que ara es troben amb un forat més que negre.

Si ens ho haguessin explicat a les classes d’economia d’ara fa trenta anys ningú s’ho hagués cregut, ni el propi Marx, molt en boga per aquella època.

Ara, com ha dit el periodista, només cal esperar la resposta dels mercats. N’hi haurà prou per regenerar la confiança? O potser caldrà que l’Estat –aquest papà Estat que ningú no volia- hagi de posar-se a produir més béns i més serveis per al seus ciutadans?