El desert d'Atacama

Diuen que és el desert més àrid del món. Al llarg del segle XX hi va ploure només tres vegades, però malgrat aquesta terra que a primer cop d’ull se’t mostra erma i pobra, resulta que el desert d’Atacama ha estat el gran “fertilitzant” de les terres “riques” del primer món.

Molts encara recordem, de quan érem petits, el famós “nitrat de Xile” aquelles sals que barrejàvem a l’aigua per a regar els nostres horts.
Xile, un país poc conegut i cobdiciat pel primer món fins aleshores, va esdevenir des de mitjans del segle XIX, el gran proveïdor de l’Occident. La terra erma i pobra del Nord –el Norte Grande- va esdevenir un espai generós amb salitre i d’altres minerals. A poc a poc anaren arribant empreses europees -bàsicament angleses- per a explotar les riques terres i amb les empreses arribaren també molts homes i dones de les regions veïnes- quítxues, aimares- i llunyanes –mapuches, però també argentins, italians, etc... per a treballar en les famoses oficines (colònies mineres). De fet, quan es començaren a explotar les mines salitreres aquestes terres pertanyien, les del més al Nord, al Perú i, les d’una mica més al Sud, a Bolívia, per acabar, després de la guerra del Pacífic (1879-1884) en mans de Xile.
Un bon dia, però, uns químics alemanys varen descobrir el salitre sintètic i aquell dia, de cop, deixaren de funcionar les “oficines salitreres”. Però no tota la riquesa del Norte Grande era el salitre, avui encara del Nord de Xile surt la major part de coure que s’utilitza al món, i amb el coure molts altres minerals que són emprats per tot tipus d’aplicacions.
El desert d’Atacama, amb els seus espais encisadors –en tornarem a parlar- no només ha “fertilitzat” durant anys les terres del Món Vell, sinó que ha enriquit, i encara avui, el llarg i estret país de Xile.