La festa dels morts

Fa pocs dies varem celebrar la festa dels morts, dit popularment,

tot i que algú parla de la diada de difunts, però no: és el dia de la festa dels morts. La nostra cultura, o millor dit la nostra cultura recent sembla voler canviar aquest sentit de la festa tan arrelada fins fa poc a casa nostra. D'un temps ençà els morts semblen ser cosa d'un altre planeta i molts intenten oblidar o passar per alt la cultura de la mort i la nostra relació amb els nostres avantpassats. En canvi, a tota l'Amèrica Llatina, i a d'altres indrets del planeta també, el dia dels morts rep una especial rellevància. És ben normal apropar-te a algun dels cementiris d'aquest països, sobre tot en diumenge, i trobar-los plens a vessar i amb un gran sentit de festa. A molts llocs, davant de les fileres dels nínxols hi ha bancs, per tal que els familiars i amics es puguin asseure i establir així llargues converses amb el difunt d'una manera més confortable.

Al Sud Andino celebren d'una manera especial la festa dels morts, a part d'anar-los a visitar i a xerrar amb ells als cementiris al llarg de l'any. Al vespre de Tots Sants s'instal·len com unes capalletes amb la fotografia del difunt a la porta de les cases dels darrers morts del poble d'aquell any i un grup de cantaires va de casa en casa a cantar i a vetllar el difunt amb la família. Després, els cantaires, son convidats a menjar i a beure els àpats que han preparat per a ells. L'endemà, el dia dels morts, totes les famílies agafen tot el que ha sobrat i preparen aquell menajr que més agradava al difunt i se'n van al cementiri a menjar-ho i a beure davant la tomba, tot compartint taula amb els familiars traspassats. És un gran dia de festa.

Al Vell Món els morts cada vegada resten més sols als cementiris i amb menys flors que els acompanyen, i ni tan sols recordem que els morts han fet possible el que avui som, i que sense ells no haguéssim estat mai. Que poc agraïts que som!