Nit de Sant Joan

Una revetlla que ja no és revetlla. De tant en tant se sent algun petard i algun coet llunyà, però s'ha acabat aquella segona revetlla que era abans la nit de Sant Pere i que de vegades era més important per bé que el dia de Sant Pere era festiu (vermell als calendaris de l'època) mentre que el de Sant Joan era recuperable. No havia entès mai aquesta diferència, però el cert és que el dia de Sant Pere ningú treballava, i ara tothom treballa... vet aquí que ens ha portat aquest canvi de santorals i de festius.
De tota manera les revetlles ja no són el que eren, no ho dic tant per al tema de si l'any vinent podrem seguir encenent bengales o no, si no més aviat per al tema dels focs: el que feia revetlla o festa eren els focs que sorgien a diferents indrets de la ciutat. Aquestes fogueres que els infants i joves es cuidàven d'anar construint al llarg de la setmana anant a buscar els "trastos" vells dels veïns i a on els que no havien tingut temps de donar-los-hi venien a darrera hora per a llençar al foc tot allò del que es volien despendre. Perquè de fet, les fogueres de Sant Joan no eren res més que això: la crema de tot allò que era vell, que ens feia nosa, que no volíem veure més, que ja no servia per a res. La nit de Sant Joan esdevenia la nit del canvi, de la renovació, llançàvem al foc tot allò que no ens agradava, que ens feia mal, que no desitjàvem... el foc ho cremava tot, ho consumia tot ... i era així com podíem començar un dia nou, un dia diferent, i tot s'esdevenia en una mateixa nit, al llarg d'una nit molt curta que ens permetia llençar, cremar, olvidar els trastos i les angoixes que ens capficaven, els maldecaps, els neguits, i la claror del nou dia naixia amb nosaltres amb el desig d'un món nou, d'un esperit net, d'un recomençar alliberats de tot allò que fins feia poques hores ens havia corprès.

Ara s'han acabat les fogueres, han prohibit les fogueres, i aquests moments màgics que ens oferien les nits de Sant Joan també han desaparegut del nostre itinerari vital...